‘The Quiet Girl’

De les pel·lícules vis­tes els últims mesos, algu­nes de les imat­ges que em reve­nen mos­tren els ulls d’una nena irlan­desa que tot ho observa amb la inten­si­tat i el silenci dels millors per­so­nat­ges infan­tils del cinema. És una nena apa­rent­ment tran­quil·la (com anun­cia el títol inter­na­ci­o­nal d’aquesta opera prima de Colm Bairéad, The Quiet Girl, que tra­du­eix l’ori­gi­nal, An cailín ciúin, en gaèlic) pal­pi­tant-hi el neguit de ser con­si­de­rada rara, de sen­tir-se sola i poc esti­mada. Som a la Irlanda rural, a l’any 1981. La nena, Cait, té nou anys i per­tany a una família nom­brosa amb difi­cul­tats econòmiques. El pare, alcohòlic, és tan irres­pon­sa­ble com orgullós, i la mare, sem­bla resig­nada a supor­tar-lo. No tenen gaire cura de les filles (Cait té tres ger­ma­nes més grans que se n’aver­go­nyei­xen a l’escola, on ella té difi­cul­tats per lle­gir i fer-hi amics) i espe­ren un nen. Quan aquest neix, coin­ci­dint amb les vacan­ces esco­lars a l’estiu, duen Cait a casa d’uns parents (una cosina de la mare i el seu marit) que l’acu­llen tem­po­ral­ment: una boca menys per ali­men­tar i una nosa menys durant unes set­ma­nes.

A la casa del matri­moni for­mat per Eiblhín i Séan, petits pro­pi­e­ta­ris agrícoles i rama­ders, la llum és més càlida que a la de la família de Cait, però s’hi va sen­tint el dol per una pèrdua. La dona, fent-li una atenció que mai no ha rebut, ves­teix la nena amb roba de nen arre­glada. L’home, en prin­cipi, és esquerp amb Cait, però va esta­blint-hi amb con­tenció un vin­cle afec­tiu a mesura que li ense­nya les fei­nes que fa i ella se sent útil aju­dant-lo. Quan acaba l’estiu i s’han de sepa­rar, l’emoció, però, es des­borda amb una llarga abraçada, que és com una jaqueta per a la tar­dor. I com una bufanda per al llarg hivern.