El camí de l’aigua

Hi ha dies a l’estiu en què m’aixeco prou aviat i, amunt el cor, baixo pel “camí de l’aigua”. Abans passo per car­rers encara sense turis­tes i creuo una car­re­tera asfal­tada: me’n tro­baré d’altres, que tallen el camí, però no importa. Gua­nya el terra polsós, a vega­des pedregós i a vega­des bote­rut amb les arrels dels arbres que fan que m’hi miri per no caure. Vaig bai­xant i em fan ombra alzi­nes i algu­nes figue­res. Sento les fulles movent-se, el zum-zum dels insec­tes, els ocells que piu­len. Se’m fa estrany tro­bar-me amb per­so­nes que, cor­rent en direcció contrària, duen auri­cu­lars que els aïllen dels sorolls del món. Tra­vesso un petit tram asfal­tat. I con­ti­nuo bai­xant per unes esca­les, crec que de fusta. Passo a prop d’un pou. I ales­ho­res començo a sen­tir la remor de l’aigua de la riera, que fa el seu curs al cos­tat del camí, i una fres­cor que em fa res­pi­rar a fons amb una ale­gria que no sabria expli­car. Els arbres són d’altres: pollan­cres, oms i canyis­sars. Un cop arribo a una altra car­re­tera, dubto entre seguir pel camí de l’aigua, on hi ha una pas­sera rellis­cosa, o fer via tran­si­tant per on he d’apar­tar la vista per no amar­gar-me amb cons­truc­ci­ons cob­di­ci­o­ses que ferei­xen el pai­satge. M’empeny el desig d’arri­bar al mar, que a vega­des és tan pla que sem­bla un regal per nedar-hi. Si hi ha ona­des o fins mala mar, també em banyo. I, men­tre faig braçades en joiosa com­pa­nyia, algun cop se’m bar­re­gen al cap les veus d’Ovidi Mont­llor i de Maria Arnal: “Canto a la vida plena/ des de la vida buida./ Tanco els ulls, baixo el cap./ La sang em puja al cap/ i el cor em diu que sí./ El cer­vell em diu que sí/ i tot en mi és un sí/que mai no aca­barà./ Canto a la vida sí.” La meva cançó per l’estiu i sem­pre.