Cínics i previsibles

N’hi ha que cre­uen que la Terra és plana, que els avi­ons a reacció ens emmet­zi­nen, que neguen l’emergència climàtica o afir­men que sota terra hi viu una civi­lit­zació oculta. És gent que segu­ra­ment no acaba de girar rodona. D’altres, però, apli­quen un nega­ci­o­nisme molt més cínic, molt més rabiüt i mani­pu­la­dor. Si hi hagués infern, hi cal­dria un estrat específic per als qui rebut­gen el que milers de savis i experts del món cons­ta­ten fa segles, com ara que català i valencià són dues mane­res d’ano­me­nar la mateixa llen­gua. No ha sorprès ningú que el govern ultra del País Valencià, que en el fons sap la veri­tat però tant li fa, hagi enar­bo­rat el papu del pan­ca­ta­la­nisme tren­ca­es­pa­nyes per l’acord, d’altra banda galdós, que “ja” per­met par­lar català al Congrés. No tan sols són cínics, també són pre­vi­si­bles.