La nostra casa

És ine­vi­ta­ble que, després de l’incendi, parli de la lli­bre­ria Catalònia. És una lli­bre­ria que va lli­gada a les meves pri­me­res experiències literàries i, alhora, a una deter­mi­nada “resistència cul­tu­ral” de la post­guerra.

Ja se’n deia Catalònia abans del 39, però jo no he vis­cut aquesta fase; la vaig conèixer quan va haver de dir-se “Casa del Libro”. En aquest cas, però, el nom no fa la cosa, i d’ençà que fou pos­si­ble, el lli­bre català hi va fer acte de presència. Recordo quan hi vaig entrar l’any 1949 –jo en tenia vint-i-dos– amb il·lusió i amb timi­desa: aca­ba­ven de donar-me el premi Gui­merà per un arti­cle publi­cat al “Cor­reo”. Edi­to­rial Selecta, que tenia les ofi­ci­nes a la lli­bre­ria, havia con­vo­cat un con­curs d’arti­cles amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Gui­merà, i jo, que havia pas­sat pel bat­xi­lle­rat sense cap notícia de la lite­ra­tura cata­lana, vaig lle­gir-me tres obres del dra­ma­turg, vaig con­fe­gir un arti­cle i, sense enco­ma­nar-me a ningú, el vaig enviar al diari, que, sense dir res al des­co­ne­gut col·labo­ra­dor, el publicà. En saber que l’havien pre­miat, em vaig acos­tar a la lli­bre­ria, on Josep Mira­cle, impul­sor del con­curs, es va que­dar parat en veure que l’autor era “ningú” en el món de les lle­tres i, a més, un mar­rec amb cara de des­pis­tat.

A la Catalònia vaig anar des­co­brint, en pocs anys, les “pis­tes” que em fal­ta­ven. Recordo les vet­lla­des semi­clan­des­ti­nes de l’ator­ga­ment del premi Joa­not Mar­to­rell de novel·la i les pre­sen­ta­ci­ons dels lli­bres que, tos­su­da­ment, publi­cava Josep Maria Cru­zet. No vaig tri­gar a con­ver­tir-me en un dels “autors de la casa” i vaig conèixer de prop les inqui­e­tuds de Cru­zet, Mira­cle, Tebé... El dia que s’havia de pre­sen­tar el meu pri­mer lli­bre (1954), a la mateixa hora arri­bava el vai­xell que duia els qui tor­na­ven de Rússia. Tot i la modèstia de la reunió, s’acordà de sus­pen­dre l’acte, que podia ser con­si­de­rat una “pro­vo­cació”… Quins temps!

He de con­fes­sar que jo vaig començar a “sen­tir-me” escrip­tor entre les parets de la Catalònia, i específica­ment escrip­tor d’una Cata­lu­nya que calia redes­co­brir més enllà dels vels, tan fei­xucs, de l’època. És natu­ral, doncs, que tin­gui per la Catalònia i l’Edi­to­rial Selecta el record de l’agraïment, i ara l’emoció de la soli­da­ri­tat.

Escric aques­tes rat­lles sense haver anat a veure el des­as­tre. No puc dub­tar que la lli­bre­ria tor­narà a fun­ci­o­nar, tot i la duresa del cop. Penso que els escrip­tors cata­lans, quan s’obrin altra vegada les por­tes, hem de fer un acte col·lec­tiu de col·labo­ració moral. Qui sap si sig­nar uns fulls, qui sap si aquests fulls poden ser oferts a col·lec­ci­o­nis­tes… Pen­seu-hi, amics de la Selecta i de la Catalònia.