mirades
Jordi Grau
Vallclara,“«un lugar cerca del cielo»”
Tinc molts amics que viuen a la muntanya de Montjuïc i sovint els recordo que quan van decidir anar-hi a viure van pujar de nivell. Això ve d’un eslògan de quan es va urbanitzar la muntanya i es van eliminar les barraques que havien acollit tants gironins nouvinguts, com sovint ens recorda Ramon Llorente, advocat i antic defensor del ciutadà de Girona. Montjuïc, mont jueu, era de propietat militar, i l’Ajuntament no va tenir vista o va patir de desídia i la muntanya va ser comprada per Fernando Vilallonga, que hi va decidir crear un barri de nova construcció, de categoria, que va promocionar amb l’eslògan “Suba de nivel”.
Hi vaig pensar quan vaig veure al magnífic programa de la festa major de Sant Hilari un article titulat com aquest que llegeixen. He pujat alguna vegada a Vallclara, on s’hi accedeix per una carretera que surt de la que va de Sant Hilari a Vic. És magnífic. És una vall, a uns mil cent metres d’altura, al cor de les Guilleries, amb una ermita romànica consagrada a Santa Maria i que et permet contemplar unes vistes panoràmiques magnífiques dels embassaments de Sau i Susqueda i de tota la vall del Ter.
Però el que em va captivar va ser la història, coneguda dels hilariencs però desconeguda per a molta gent. Allà, en plena natura, en un espai magnífic, un grup d’inversors va decidir construir-hi una urbanització de luxe. I s’hi van posar. Fa cinquanta anys s’hi va celebrar un concurs de colles sardanistes, on 56 colles van competir i la de Vilanova de Sau se’n va emportar la victòria. El mateix dia hi actuaven els llavors molt populars Hermanos Calatrava, que van reunir més de tres mil persones.
Al darrere de la idea hi havia grans inversors, es deia. Qui donava la cara era Antonio Guinard, conegut per tothom com Don Antonio de Vallclara. Havien comprat les propietats de Fogueres i anunciat que volien les de Panissar i la de Torrent. 226 hectàrees per construir-hi parcel·les. Van fer una gran promoció. Dels inversors només es va conèixer Don Antonio i Lluís Sentís, germà del periodista Carles Sentís. També un belga, el nom del qual no ha transcendit. Dels altres van córrer molts noms, pocs comprovats. Al cantó de la Caseta de Vallclara, datada del 1780, hi van construir un hotel que portava el nom de Don Juan de Serrallonga. La promoció utilitzava l’eslògan Un lugar cerca del cielo. Van portar-hi a actuar primers figures d’aquella època: Manolo Escobar, Viva la Gente, Peret, El Duo Dinámico, Joan Manuel Serrat, les orquestres Maravella, La Principal de la Bisbal i la Selvatana. S’hi reunien milers de persones. Don Antonio va arribar a noliejar un avió a Mallorca per als jugadors del Sant Hilari i directius, que havien fet una gran temporada.
Montjuïc, a Girona, és una realitat. Vallclara és encara un paratge natural, amb el record del que havia de ser gran hotel abandonat, al costat de la Caseta. El lloc era meravellós, però allunyat de tot i de tothom i amb una carretera infernal. Es diu que alguns artistes no van tocar diners i van acabar cobrant en parcel·les, parcel·les que mai van existir. Una gran història que em fascina i que dec a en Xavier Clos, un dels homes que serven la memòria de Sant Hilari Sacalm.