Parla Jordi Pujol

Fins i tot a la seva avançada edat i després d’haver espat­llat la pròpia bio­gra­fia –tal com ell mateix va reconèixer–, Jordi Pujol eclipsa la fauna política allà on vagi. Ha pas­sat a Sant Miquel de Cuixà, durant la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, on s’ha orga­nit­zat una con­gre­gació de pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat en la qual ni tan sols el telegènic Car­les Puig­de­mont ha fet ombra a la per­sona que ens va fer des­co­brir el sig­ni­fi­cat de la paraula “deixa”. Pujol ha apro­fi­tat els focus per par­lar d’un tema nuclear, la iden­ti­tat cata­lana i les con­seqüències de la immi­gració, i s’ha de reconèixer que en qüesti­ons raci­als al llarg del temps els polítics cata­lans han pro­gres­sat per a bé. El mateix Pujol, per exem­ple, que ara té molta cura de les parau­les però que una vegada, con­cre­ta­ment durant el Sim­posi Inter­na­ci­o­nal de Turisme, després de dema­nar als empre­sa­ris que no infles­sin els preus durant la cele­bració dels Jocs Olímpics, va haver de dis­cul­par-se per haver-se refe­rit pejo­ra­ti­va­ment al poble gitano. La polèmica frase va ser aquesta: “No podem donar la imatge que Cata­lu­nya és un país car, una mica gitano.” La rec­ti­fi­cació va ser imme­di­ata i pro­ba­ble­ment sin­cera. Ara, a Sant Miquel de Cuixà, Pujol ha afir­mat que “hem de man­te­nir la ment oberta al món, tenim l’obli­gació d’aco­llir tota la gent que viu a Cata­lu­nya”, i alhora ha recor­dat que cal defen­sar la llen­gua i la iden­ti­tat. Si a l’obli­gació li sumem la vocació, encara millor, en qual­se­vol cas està bé que el veterà con­ver­gent exhi­beixi aquest sem­pre neces­sari dis­curs inclu­siu. Qui n’hau­ria de pren­dre nota, però, del seu prec? Els ciu­ta­dans, que les cam­pa­nyes gover­na­men­tals insis­tei­xen a con­ver­tir-nos en mili­tants lingüístics mal­hu­mo­rats que només ens hem de pas­sar al cas­tellà quan anem al digestòleg o ens ins­pec­ci­ona Hisenda? O les ins­ti­tu­ci­ons, que no són capa­ces de garan­tir que puguem adreçar-nos en català a totes les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, inclosa la justícia, ni ser ate­sos per la poli­cia en la nos­tra llen­gua, ni lle­gir les eti­que­tes en català, ni...? Són ells, els polítics, els que fallen, no pas els ciu­ta­dans, que ja fem prou sobre­vi­vint a la calo­rada, a la inflació i a la sem­pre deli­cada con­vivència veïnal.