Un “«cráneo privilegiado»”

Don Ramón María del Valle-Inclán xala­ria com un camell en des­co­brir que en ple segle XXI pro­ta­go­nitza l’esper­pent un alt càrrec públic que ha fet de la tes­tos­te­rona arma de defensa i atac, res de nou sota el sol. A Luces de Bohe­mia, el poeta fra­cas­sat Max Estre­lla con­forma la figura d’un heroi des­fa­sat i mise­ra­ble que deforma la rea­li­tat i fa dels trets gro­tescs el moll de la seva argu­men­tació, i el que es va sen­tir diven­dres a la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol col·loca Luis Rubi­a­les en un dei­xe­ble avançat d’aquells arti­fi­cis. Vegin-ho, si no. L’agres­sor que com a bon mas­cle alfa va rela­tar un mal poema èpic –aca­ri­ciar-se els ous i vexar una fut­bo­lista– s’ha pre­sen­tat com a víctima d’un assas­si­nat social. Aplau­dit per un cor roci­ero engrei­xat per sous i pre­ben­des en què hi havia el selec­ci­o­na­dor de l’equip mas­culí de fut­bol Luis de la Fuente, el de l’equip femení Jorge Vilda –li apu­jarà la set­ma­nada– i molts pre­si­dents de les fede­ra­ci­ons ter­ri­to­ri­als que no volen renun­ciar als subs­tan­ci­o­sos emo­lu­ments. Davant d’ells i de tot el país, es va con­ver­tir en una cari­ca­tura i va cul­pa­bi­lit­zar de tots els seus mals ene­mics exte­ri­ors, des de la premsa fins a l’ano­me­nat fals femi­nisme, des dels polítics fins a una deter­mi­nada con­jura que el per­se­gueix des de fa cinc anys. “Es pot fer tot menys el ridícul”, deia Tar­ra­de­llas, i la tragèdia de Rubi­a­les és que ni ell ni els que el lloen s’ado­nen del que està pas­sant, que les espe­cu­la­ci­ons fake no defen­sen la seva per­sona com a pre­si­dent, ni el món del fut­bol, sinó que engran­dei­xen el forat que separa l’esport mas­culí i el femení. Ale­xia Pute­llas ha dit que ja n’hi ha prou, que així no es pot con­ti­nuar. Si l’enganxés el bor­ratxo amb què Valle-Inclàn tanca Luces de Bohe­mia, segu­ra­ment cri­da­ria: “Rubi­a­les, Rubi­a­les, cráneo pri­vi­le­gi­ado.”