Versos provocadors

Ja fa temps que segueixo a Sábado Gráfico la progressiva evolució del versaire que signa les “coplas” setmanals cap a l’atac sistemàtic de tot allò que sigui basc. Se suposa que el mateix versaire, Alfonso Ussía, ho és de naixença o de família. De tant en tant es presenten aquests casos de fixació agressiva contra la pròpia arrel, i sens dubte hi ha una interpretació que jo no m’aventuraré a fer.

Les idees polítiques del versaire em mereixen molt de respecte, potser perquè són tan allunyades de les meves. No es tracta d’això, doncs. Fa angúnia, és clar, veure com es mofa de tots els polítics del País Basc, però és el seu dret i el seu joc. Aquesta setmana, però, s’ha “passat” i dedica els seus sarcasmes a l’idioma, a l’euskera. L’home no s’està de dir que es vol “ikastolar” perquè considera “un cultural insulto / no hablar en ese idioma, que es tan culto / y ver si alcanzo, al fin, con este idioma / –tan útil para el mundo– algún diploma. / ¿Cómo serà en euskera coca-cola?” I més avall, després de qualificar el basc d’idioma original –i no sap la raó que té!– bell, simfònic, coral, impressionant, filharmònic..., afegeix “sin confín, pues su armonía / se oye desde Bilbao a Fuenterrabía, / prueba ésta que enseña claramente / que el vasco se habla en todo un continente”.

La mala bava no és pas més evident que els prejudicis del versaire, que té un concepte “imperial” dels idiomes. Respectaria el basc si es parlés a tot un continent, però com que la seva àrea és reduïda... I la befa de “tan útil para el mundo” acredita una altra vegada la particular visió que Ussía té del que és cultura. Segurament ignora l’existència de l’occità, i no entendria que alguns catalans siguem partidaris que a la Vall d’Aran –dins Catalunya, avui– s’ensenyi el seu idioma a les escoles. I em fa gràcia que es pregunti com es dirà en basc coca-cola... Deu pensar-se que és un mot espanyol! La resposta és ben fàcil: es dirà en basc com es diu en francès, en alemany, en grec i en japonès.

Quan la passió encega fins a aquest punt és que no ha nascut d’una exaltació positiva, com certes passions, sinó d’alguna frustració o d’algun complex. El senyor Ussía pot ser espanyolista i atacar el PNB o ETA, però concentrar tant d’odi i tant de menyspreu sobre un idioma, creació de l’esperit humà, document de la història universal, i un idioma, a més, que ha resistit tantes opressions, ja no és una forma d’espanyolisme polític, sinó aquell espanyolisme patològic que tan bé coneixem. És l’instint de la provocació.

Jo de vostè em calmaria estudiant el basc. Fins els infants l’aprenen! Perquè “ez da zailla, salatu nal dunarentzat”. Perquè tampoc no m’entengui, li ho traduiré: no és difícil per a qui té voluntat d’aprendre’l.

El problema de sempre, és clar: bona o mala voluntat.