La parla empordanesa

Des de sem­pre, a l’Empordà, hem sen­tit parau­les i expres­si­ons ben típiques d’aquesta terra. Així, eixida per ter­rat, trem­pat per eixe­rit, basarda per por, cui­xot per per­nil, tomata en comp­tes de tomàquet, escar­xofa per car­xofa, fri­gola per fari­gola, bru­nyols per bunyols, ciratge en lloc de betum, espàrgol per espàrrec. També capar­rassa per mal de cap, llo­mi­llo per llom, mocar­rons en lloc de macar­rons, fressa per soroll, a feques per a fe que és, escar­ras­sar-se en comp­tes d’esforçar-se, tem­pa­nell per envà, xíndria i xam­faina per síndria i sam­faina, car­rota per pas­ta­naga, tam­pis per m’és igual, merci per gràcies... Aquests tres dar­rers per influència fran­cesa, segu­ra­ment. I, fem atenció: un fran­quet no és un petit dic­ta­dor espa­nyol d’altre temps, sinó un cranc de mar. Fer la fi d’en Cagaelàstics és fer una mala fi. Una cosa de pa sucat amb oli és de poca importància. Refranys i dites en tenim per al pare i per a la mare: fa una tra­mun­ta­nada que aixeca la cua als gos­sos; fem com els bur­ros de Biure: trem­par i riure; anar a can Pixa de Masa­rac; terra de romaní, terra de poc vi; la carn fa carn i el vi fa sang; i dos vints fan qua­ranta; fot-li, que és d’Ordis!; tinc una pixera que m’arriba a la Jon­quera, i si no hi puc anar, m’arri­barà a Per­pinyà; a la vinya de l’oncle Puig, cull i fuig; de vi, tocino i amic, el millor el més antic... Carac­terístic del nos­tre par­lar és pro­nun­ciar amb t final algu­nes for­mes ver­bals, com ara supo­sut per suposo. O l’ús de la e en for­mes com ara ens e surt. O la supressió de la d en mots com ara diven­res per diven­dres i venre per ven­dre. I l’elisió de la vocal neu­tra en parau­les com ara Tresa per Teresa, bre­nar per bere­nar i tronja per taronja. Als de Vila­fant, abans, els deien rajo­lers; als de Ven­talló, pes­ca­llu­nes; brui­xots als de Llers; als de l’Escala, esque­na­pe­lats; als de Caba­nes, pota­molls; boca­grocs als de Dar­nius; als de Cap­many, mata­mi­nyo­nes; als de Figue­res, poc­que­te­crecs; als de Navata pen­ja­mar­rans; mer­dis­sers als de Vila­ber­tran i, final­ment, els del Port de la Selva deien dels de Cadaqués que s’aixe­ca­ven cada dia una hora més aviat per poder estar-se una hora més sense fer res. Cada terra fa sa guerra, era dita d’abans. No vol­dria ser jo ara un baliga-balaga, ni un toca­cam­pa­nes, ni un taral·lirot, vaja.