Sands

Pot­ser la cosa més interes­sant del cas ja inter­na­ci­o­na­lit­zat de Luis Rubi­a­les és que demos­tra que els uni­ver­sos paral·lels exis­tei­xen. Després del Me Too, després d’anys de casos de violència domèstica i vio­la­ci­ons en grup cada cop més cone­guts i denun­ci­ats i després dels pre­sump­tes delic­tes del mateix Sr. Rubi­a­les en anys ante­ri­ors (2017: asset­ja­ment sexual a la direc­tora de màrque­ting de l’AFE; 2018, visita a Nova York amb una xicota, pagada amb fons de la RFEF; 2020: acu­sat pel seu propi oncle d’orga­nit­zar si més no una orgia a Gra­nada amb “8 o 10 noies joves”, pagada amb diners de la fede­ració...), com és pos­si­ble després de tot ple­gat que aquest home (que, per cert, cobra més que el pre­si­dent d’Espa­nya: 589.237 euros anu­als) hagués pen­sat que podria aga­far Jenni Her­moso pel cap i fer-li un petó forçat als lla­vis? I després pres­si­o­nar aquesta juga­dora perquè sortís al seu vídeo excul­pa­tori? I després fer un dis­curs cri­ti­cant el “femi­nisme fals” i insis­tint que no dimi­tirà mai (i sent aplau­dit per uns homes que habi­ten el mateix uni­vers paral·lel que ell). Però sens dubte, la cosa més sor­pre­nent és que la mare de Rubi­a­les s’hagi tan­cat en una església de Motril per dur-hi a terme una vaga de fam per pro­tes­tar con­tra la “cacera inhu­mana i sag­nant” (quina sang?) que segons ella està patint el seu fill. O sigui, després que el cas d’aquest s’hagi escam­pat pel món i per tant hagi dei­xat de ser un afer hermètica­ment espa­nyol, ella pensa que fent de Bobby Sands –el pri­mer vaguista de fam de l’IRA, que va morir d’ina­nició el 1982– del mas­clisme fut­bolístic can­viarà alguna cosa. Al con­trari, si Rubi­a­les s’ha fet famós per ser mas­clista, ella ha fet el mateix per ser fabu­lo­sa­ment i tris­ta­ment còmica. En el moment d’escriure això, només dues coses es poden pre­dir amb una certa cer­tesa: Rubi­a­les perdrà la feina (si no l’ha per­duda ja) i sa mare tor­narà a men­jar.