Una casa buida

Acabo de par­lar amb una amiga que ha per­dut fa poc algú molt esti­mat. Des que s’ha que­dat sola, ha dei­xat de sen­tir-se a gust als llocs que li per­ta­nyien de la casa, el pati, la cuina, la saleta d’estar, i es passa el dia al pis de dalt, a l’estudi on ell tre­ba­llava, posant ordre a les coses que hi tenia, mera­ve­llant-se de la cir­cu­la­ri­tat dels records, de les juga­des mes­tres de l’atzar. Hi ha tro­bat les car­tes que s’escri­vien quan tot just es van conèixer, foto­gra­fies que havia obli­dat on sur­ten tots dos encara cohi­bits davant la presència de l’altre. Fins i tot les note­tes que es dei­xa­ven al moble del rebe­dor quan ja hi havia els fills i els hora­ris no els coin­ci­dien. Des que ell ja no hi és, viu la vida d’ell, i els gera­nis es mar­cei­xen als tes­tos, menja amb des­gana del plat que ja no pot com­par­tir i ha dei­xat de lle­gir les novel·les que abans li agra­da­ven. No eren les que lle­gia ell. Li dic que ha de tor­nar a con­que­rir els seus racons de casa, que ha de tirar enda­vant i coses així, per parar el cop, perquè no se’m des­faci aquí davant i hagi de reco­llir-ne els tros­sets per sota la taula. Em per­dona que sigui con­ven­ci­o­nal, fins i tot quan li dic: “No sé què dir-te.” Però sí que ho sé. Estàs trista, estàs per­duda, et cos­tarà refer-te, i què? Ningú no té cap dret a pri­var-te del dolor que sents.