Rèquiem per Seat

Vaig anar en 600 i en 850 quan ni tan sols arribava als pedals, m’hipnotitzava la succió de l’admissió dels 124 i 1430 de ral·lis, els del 3-4-7 (Zanini-Cañellas-Servià) del Montecarlo 1977, vaig poder competir en les mateixes curses que el memorable Ibiza bimotor i un aterratge contundent amb el Toledo Marathon de raids em va causar el primer mal d’esquena. Per això em fot fàstic que el consorci Volkswagen estigui a punt de liquidar la marca excusant-se que, com que no s’electrifica, no podrà continuar quan deixin de vendre’s cotxes amb motor de combustió. Els alemanys han redactat i signat la condemna a mort d’una marca que sempre els ha entrat travessera –quan se la van quedar, el 1985, haurien preferit tancar-la i muntar VW a les factories, però els primers Ibiza es venien a ritme frenètic– en benefici d’un invent (Cupra) que ara els dona molt més marge de negoci però que, sense cap tradició, serà molt més fàcil de liquidar en el moment que els sembli bé. El futur de Seat sembla abocat a patinets, bicicletes i això que ara en diuen solucions de mobilitat. Tot elèctric, és clar. És a dir, electrodomèstics sense ànima que no transmeten cap emoció.

Per la matriu alemanya, la història de Seat no té cap importància. Des de la creació de la companyia fins entrats els anys 80, fabricava Fiat i derivats sota llicència. És sospitós, perquè no han fet el mateix amb l’altra gran marca no alemanya del grup, Skoda, a la qual han potenciat i respectat sempre.

Avui que un Ibiza, un Fabia i un Polo són el mateix cotxe excepte en la part visible (així el senyor client està content i enganyat), tot s’ha de relativitzar. Però si VW enterra Seat és perquè vol, per una deshumanitzada estratègia comercial que li deixi mans lliures el dia de demà. Mentrestant, anem salvant Seats de la ferralla. Són part essencial d’un patrimoni industrial que a fora (i a casa) molesta.