Normalitzar que una bestiola ens espiï

Les notícies sobre els drons espietes s’han repetit al llarg de l’estiu. Calafell vigila amb drons si els veïns omplen les seves piscines. Drons per vigilar robatoris de taronges a Cullera, per custodiar vaques al pirineu català o, a Formentera, per controlar la venda ambulant. De nou drons per foragitar flamencs al delta de l’Ebre per tal que no facin malbé el conreu d’arròs, o a les Balears, on la Guàrdia Civil els usa per vigilar les carreteres. Havíem llegit anteriorment que Sabadell supervisava amb drons que els veïns respectessin les restriccions de mobilitat durant la pandèmia derivades de l’estat d’alarma. No deixa de ser sorprenent la forma en què la societat està naturalitzant que unes bestioles mecàniques que ens sobrevolen a escassa distància dels nostres caps facin d’espia acuseta. S’està acceptant, sense cap espai per a la rebequeria, que se’ns observin tots els moviments, 24 hores, 365 dies. Si segueix aquesta escalada en l’ús dels drons, acabarem veient com un exèrcit de vehicles voladors supervisa cadascun dels nostres moviments. Si tinguéssim un policia a cada cantonada seguint les nostres passes i gravant cada gest que fem, no només ens escandalitzaríem sinó que s’armaria un pollastre de cal déu. En canvi, l’ús de les càmeres volants es dispara, sobretot com a suport important en la denúncia, i aquí reaccionem tots i totes com quan ens diuen que l’endemà farà calor o que un enciam val un euro. Segur que és ben senzill travar un discurs sobre la utilitat dels drons i no dubto que els seus defensors tenen arguments a favor per donar i per vendre, però potser ens hem despistat i hem oblidat acompanyar aquesta moda d’un debat sobre els seus límits ètics. No crec, honestament, que sigui una qüestió menor.