Ens ofeguen però abaixem el cap

Fa pocs dies escrivia en aquesta mateixa columna sobre el salt que han fet certs preus als bars, a partir de l’exemple d’un esmorzar i d’una ampolla d’aigua. Aquells que el van llegir es van dividir, com era de preveure, en dos bàndols. Els que s’afegien a la crítica, perquè l’augment els ha agafat a contrapeu, i aquells que es van sentir injustament assenyalats i que argumenten que s’han vist obligats a incrementar els preus per poder subsistir. Fins i tot un restaurador em va enviar la comparació amb el que pagava fa pocs mesos per les matèries primeres que usa per elaborar els plats i el que abona ara. Un parell d’exemples: el pebrot groc, on el compra ell, ha passat de 2,89 a 3,99 euros. La ceba, en vuit mesos, de 0,71 euros el quilo a 1,69. Part de raó no els falta, als que es van sentir atacats. Si desviem l’atenció cap als supermercats dels nostres barris, s’encenen totes les alarmes. Casos concrets: un pot de maionesa, de 95 cèntims a 1,85; una carcassa de gall dindi, de 90 cèntims a 2,35; un quilo de patates, d’estar per sota de l’euro fa quatre dies a preus que oscil·len entre 1,30 i 1,80 el quilo; una bossa de snacks, d’1,05 a 1,95 euros; una ampolla d’oli de marca blanca, de 5,68 a 7,46; un cartró de llet sense lactosa, de 79 cèntims a 1,10; un pot de sabó per als plats, d’1,99 a 3,68; una llauna de refresc, de 68 a 92 cèntims. La llista podria continuar, com bé ja saben. I podem comprendre que els restauradors, veient les xifres, han hagut d’apujar els preus per evitar abaixar persianes. El problema és que en paral·lel hi ha tot un fons de capital risc que s’estan fent d’or a còpia d’observar, enmig d’una muntanya de bitllets, com anem ofegant-nos i empobrint-nos, i pitjor encara, cada cop amb el cap més baix.