Via fora els adormits

Sí, d’acord, no es pot fer pre­sen­tisme dels fets històrics, però havent començat aquesta set­mana amb la Diada és ine­vi­ta­ble que el pen­sa­ment et tra­eixi, i que vul­guis sim­pli­fi­car les anàlisis. Dic això men­tre tinc a les mans Vençuda però no sub­misa, de Joa­quim Alba­reda, una obra fona­men­tal per enten­dre com hem arri­bat fins aquí venint d’una des­feta bru­tal com la que va com­por­tar la victòria dels bor­bons en la guerra de Suc­cessió. El 1714 Cata­lu­nya va per­dre l’estat, ho deia Pierre Vilar, ho deia el mili­tar comte de Mon­te­mar quan afir­mava “lo prin­ci­pal está hecho”, i això era haver fet eli­mi­nar totes les ins­ti­tu­ci­ons de govern cata­la­nes: cons­ti­tu­ci­ons, corts, Dipu­tació del Gene­ral, fis­ca­li­tat, sis­tema finan­cer, moneda pròpia, i atri­bu­ci­ons en eco­no­mia, justícia i poli­cia. Un anònim s’adreçava al rei pre­gun­tant-li: “El prin­ci­pado de Cataluña se man­ti­ene como pro­pio de VM o como país con­quis­tado y ene­migo.” És clar que Alba­reda parla del segle XVIII, i no del XXI, però trenca el relat que ens ha vol­gut fer creure que Cata­lu­nya encara ha d’estar agraïda a l’abso­lu­tisme de Felip V, que la va voler esbor­rar a cop de repressió. Ni moder­ni­tat, ni pros­pe­ri­tat com per fer obli­dar la impo­sició política de la Nova Planta que pro­hi­bia el català, i que crui­xia la població a impos­tos amb el cadas­tre. Que els ocu­pava mili­tar­ment, ocu­pant cases i càrrecs, des­tros­sant el 17% de les cases de Bar­ce­lona per aixe­car la ciu­ta­de­lla amb els canons apun­tant a la ciu­tat i que escam­pava la cor­rupció als ajun­ta­ments amb la com­pra de regi­dors. I davant d’això, Via fora els ador­mits, revol­tes, guer­ri­lles, car­ras­clets, memo­ri­als i l’apor­tació ideològica de l’exili vienès. Alba­reda ho sin­te­titza dient que no hi va haver sub­missió dels cata­lans. Que hi va haver un progrés econòmic i que el prag­ma­tisme dels que feien negoci es va aco­mo­dar al règim? També. L’espa­nyo­lit­zació avançava però la llen­gua i la defensa de les lli­ber­tats cons­tituïen la base de la iden­ti­tat cata­lana. Que fàcil que és sal­tar al pre­sent.