Idiomes i cireres

El peri­o­dista em pre­guntà, en italià, si estava d’acord a cele­brar una entre­vista. Li vaig dir, en italià, que amb molt de gust, però que, si ell com­pre­nia el francès i no hi tenia incon­ve­ni­ent, dona­ria les res­pos­tes en aquest idi­oma. “Però si vostè el parla, l’italià”, em va dir, fala­guer. “No, gràcies. Una cosa és encer­tar, amb més o menys sort, unes quan­tes fra­ses, i l’altra par­lar un idi­oma, que vol dir una sufi­ci­ent segu­re­tat i un domini dels mati­sos capaç de tra­duir el que hom pensa.”

L’italià i el galaico-por­tuguès solen ser con­si­de­rats idi­o­mes “fàcils”. Pura­ment perquè ens “sonen” d’una manera més fami­liar que l’ale­many o el polonès. Ales­ho­res ens llan­cem a tre­pit­jar-los –no ho cri­tico pas: els idi­o­mes s’apre­nen així, a força de ganes i d’impu­dor– i demos­trem que, en efecte, són idi­o­mes que és molt fàcil de par­lar-los mala­ment. Per a arri­bar a par­lar mala­ment el polonès o l’ale­many cal molt més estudi i més pràctica.

Que l’anglès és molt útil, no ho nega ningú, però penso que els cata­lans hauríem de pro­po­sar-nos un domini bàsic d’altres idi­o­mes “lla­tins”, com el nos­tre, de cara a la futura “Europa de les regi­ons”. Crec que aquest pro­grama d’equi­pa­ment lingüístic esta­ria jus­ti­fi­cat per raons i rela­ci­ons cul­tu­rals, polítiques i econòmiques. Per­ta­nyem a la família del “men­jar”, “man­ger”, “man­gi­are”, etc. (cas­tellà “comer”, anglès “eat”, ale­many “essen”); “par­lar”, “par­ler”, “par­laré”; “tro­bar”, “trou­ver”, “tro­baré”; “voler”, “vou­loir”, “vo-lere”…

S’ha dit que quan se saben tres o qua­tre idi­o­mes és rela­ti­va­ment fàcil apren­dre’n uns quants més (també sem­bla que el més difícil és tenir els pri­mers mili­ons, i que, a par­tir d’aquí, els diners, cri­den diners). N’estic con­vençut, perquè ales­ho­res s’apro­fita a fons la capa­ci­tat men­tal –tan poc tre­ba­llada, encara– de les asso­ci­a­ci­ons i les com­pa­ra­ci­ons: un cop se sap que, en ale­many, vell és “alt”, es recor­den sense difi­cul­tat l’“old” anglès i l’“oude” neer­landès. Aquest apre­nen­tatge per com­pa­ració i dis­tinció és el que ha fet que Milan Kiles parli, segons diuen, qua­ranta idi­o­mes. És un ciu­tadà txec, de cin­quanta anys, que fa temps va caure greu­ment malalt i es dedicà a estu­diar idi­o­mes. Això dels idi­o­mes, doncs, seria com les cire­res: quan se n’estira una en sur­ten d’altres que hi estan lli­ga­des.

El pri­mer pas, però, és ine­vi­ta­ble: conèixer bé el propi idi­oma. Els cata­lans tenim una certa faci­li­tat per al poli­glo­tisme, que en part des­a­pro­fi­tem per la manca de rigor envers la nos­tra llen­gua.