Ens han pres la pluja

La pluja ha tingut sempre bona literatura, i quan dic bona vull dir favorable, encara que a vegades no hagi estat literatura bona. La pluja sol provocar en els esperits lírics entendriments i metàfores, cosa absolutament satisfactòria si no es té la pretensió de dur-ho al paper. El que cada u sent davant de la pluja és convenient de mantenir-ho en la intimitat personal i, si voleu, en la intimitat de la parella.

Tots entenem què vol dir la persona que afirma: “M’agrada sentir la pluja damunt la cara”. Però confesso que a mi em fa una mica d’angúnia, potser una mica de vergonya, escoltar una manifestació tan descarada. Segurament perquè no he gosat dir mai: “M’agrada veure ploure a través dels vidres d’un cafè” o “La pluja mai no cau sola, sempre cau acompanyada de solitud”, etc. El problema de les sensacions és que no sabem evitar que es converteixin en frases.

Esperàvem la pluja, aquesta tardor, no pas per raons poètiques, sinó per raons higièniques i agrícoles. La pluja neteja l’aire, la pluja fertilitza la terra. Necessitàvem la pluja i, quan l’aigua em queia al damunt aquest cap de setmana –res de vocació; lamentable imprevisió– jo, no experimentava cap sensació lírico-romàntica, sinó una sincera satisfacció pensant en les verdures dels meus amics de can Bas.

Ara resulta que la pluja, tradicionalment benèfica, s’ha convertit en perillosa. L’Institut Nord-americà d’Estudis del Medi Ambient assegura que la pluja és contaminant. Un DDT que fou llançat a l’aire a la costa del Pacífic ha aparegut barrejat amb una pluja caiguda sobre Nova York. Els científics suecs confirmen el fet: milers de llacs de la península escandinava han deixat de contenir vida en poc més de deu anys per culpa de l’aigua de pluja contaminada.

Ja no cau aigua, només, quan plou. Sota la disfressa amable de la pluja cauen també cadmi i plom, arsènic i àcids, que sovint han fet un llarg viatge a través del planeta. Els llacs suecs han estat morts a distància. La conclusió és terrible: qualsevol zona d’ambient net pot ser víctima d’uns productes químics despresos a milers de quilòmetres.

La pluja, doncs, és ara el cavall de Troia utilitzat pels agents destructors. L’estafa és considerable. Automàticament, milers de versos que glossen la pluja queden desautoritzats i recitar-los seria un acte de complicitat delictiva. La pluja maternal, la pluja purificadora, “els dits amorosos de la pluja”, la pluja musical... això ja no és literatura, això ja és traïció.

Ens han pres la pluja.

Però no hem de perdre l’esperança: segurament trobaran la manera d’injectar als núvols la dosi oportuna de clor o d’algun producte anticadmi, antiplom, antiarsènic, antiòxids nítrics... I quan plourà direm: quan érem petits no rebíem pas una pluja tan garantida i tan químicament controlada com ara...