Opinió

mirades

Jordi Grau

Franco va morir matant

Tal dia com avui, el 1975, s’afusellaven cinc joves del FRAP i ETA com a prova de força, 54 dies abans de la mort de Franco

Fa 48 anys, tal dia com avui, entre dos quarts de nou i les deu del matí, la dictadura franquista matava cinc homes per afusellament. Van ser els darrers executats per aquella cruel dictadura que vivia, en teoria, els seus darrers moments després de l’aixecament militar del 36 i de la seva victòria, l’1 d’abril del 39, quan es va declarar acabada la guerra i començava una dictadura ferotge i sagnant que en aquell moment trontollava per l’estat físic del general Franco, que moriria 54 dies més tard. Cinc homes joves van ser condemnats a mort després d’uns judicis sumaríssims, sense cap garantia processal, amb la voluntat de fer sang en el moment terminal d’una dictadura que els franquistes volien continuar amb allò de “después de Franco, las instituciones”, però que s’explica més gràficament amb la famosa frase “atado y bien atado”. Franco i la seva cort de ministres i familiars, van donar l’enterado i voluntaris de la policia i la Guàrdia Civil van ser els encarregats de matar aquells nois joves, tot i els intents del Col·legi d’Advocats de Barcelona, dels seus defensors, del papa de Roma, dels cardenals Jubany i Vicente Enrique y Tarancón, del bisbe Iniestra, d’Olof Palme a Suècia i diuen que fins i tot del germà de Franco, Nicolás, que li va demanar pietat en el final de la seva vida.

José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz (del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), i Ángel Otaegui i Jon Paredes Manot, Txiqui, membres d’ETA, van ser els executats a Hoyo de Manzanares, Burgos i el cementiri de Cerdanyola del Vallès. Un any i mig abans, el 2 de març del 1974, havien estat assassinats pel garrot vil Salvador Puig Antich, a la presó Model de Barcelona, i Heinz Chez, a Tarragona. El franquisme matava i Franco moria matant. Puig Antich i la seva torna, Chez, van morir com a resposta a l’atemptat de Carrero Blanco. Els ajusticiats el 27 de setembre del 1975 eren la mostra que la dictadura era forta i volia subsistir després de Franco. El successor a títol de rei, Joan Carles, aconsellat per Torcuato Fernández Miranda, i amb Adolfo Suárez d’executor, van fer un Lampedusa i ho van canviar tot perquè en realitat no canviés gaire res.

Hubo clemencia”, van tenir les penques de titular aquell dia diaris del Movimiento. Ho deien perquè aquell Consell de Ministres que va signar condemnes de mort va commutar la pena a sis condemnats. Amb Puig Antich hi va haver protestes, almenys a l’institut Vicens Vives, on van entrar els grisos. També fa 48 anys. Reprimides, és clar. Els membres de l’oposició estaven ben controlats llavors, i alguns, a la presó de Girona, com Xavier Coromines. Van ser 54 dies. Si no haguessin anat tan ràpid a matar-los com van fer, aquells nois potser serien vius. La dictadura havia de fer un darrer gest sagnant. Els altres condemnats van sortir poc després al carrer per l’amnistia. Què haurien fet Puig Antich o Txiqui? No ho sabrem mai. Els van prendre la vida. Txiqui i el poema del Che que va deixar escrit als seus germans van passar a la història i van ser llavor de llibertat. Però cal no oblidar, i menys avui, aquests darrers crims oficials del franquisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.