La mort de Tupac

Aquest estiu, en una visita a un centre comercial fugint de la calor, vaig veure que a la cadena de roba barata Primark venien samarretes i dessuadores amb els dissenys de l’artista Keith Haring. He de reconèixer que em va doldre contemplar els dibuixos d’un activista social com ell venuts a gran escala a joves que segurament no tenen ni idea del que va significar la seva obra transgressora, ni de fins a quin punt era antisistema, ni de tota la feina que va fer per conscienciar sobre salut sexual, abans de morir ell mateix de sida el 1990. També em van disgustar les samarretes del Zara amb la foto de Tupac Shakur, el raper més influent de la història de la música, assassinat a trets el 1996.

I és que a començament dels noranta, mentre rèiem amb les bajanades de Will Smith a El Príncipe de Bel-Air, s’anava estenent pels Estats Units la influència d’aquest altre jove negre, molt diferent. Nascut el 1971 a Nova York, Tupac va viure des de petit la violència, la pobresa i la injustícia. Va traslladar la ràbia i la frustració a la música, rapejant cançons sobre adolescents embarassades i abandonades, joves marginats abocats a la delinqüència, brutalitat policial, o mares addictes al crack (com la seva). No va estar exempt de polèmica, ja que no renegava de la violència per protegir la seva comunitat. Va complir nou mesos de presó per una violació que ell sempre va negar. I sobretot es recorda la seva rivalitat amb el raper The Notorious, mort també a trets el 1997. Ara es tornar a parlar de Tupac perquè, 27 anys després de la seva mort, la policia ha detingut el cap d’una banda criminal de Los Angeles que va donar pistes de la seva participació en el crim en un documental de Netflix. La vida i la mort de Tupac s’emmarcaran un altre cop en la crònica negra i ningú recordarà que, amb totes les seves contradiccions, va ser dels primers a aixecar fortament la veu contra les injustícies socials dels Estats Units. Un crit de ràbia ara convertit en samarreta per obra i gràcia del capitalisme punyent.