Villarejo en fascicles

L’última arenga de l’excomissari Villarejo, aquest cop davant els micròfons d’El món a RAC1, ha mantingut la tensió argumental i l’interès de les anteriors i això és el millor que es pot dir d’una sèrie que Netflix hauria d’afanyar-se a apadrinar abans que el guionista-protagonista no torni a la presó per ser, com diu ell, “suïcidat” per silenciar-lo definitivament. Com correspon a tota ficció històrica, el relat de Villarejo barreja realitat i ficció. La realitat del context polític, nacional, policial de l’Estat, els personatges i els esdeveniments, i la intrahistòria d’accions, diàlegs i conspiracions en què qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Se li ha de reconèixer l’habilitat per generar titulars i expectativa, en la mateixa mesura que se li ha de negar la credibilitat mentre no hi hagi proves o altres fonts que corroborin cada un d’aquests titulars.

Partint d’aquesta base, hi ha qüestions que formen part del nervi de la sèrie, lemes que suren amb força en cada capítol i que, aquests sí, han quedat a bastament contrastats. El primer és que per sobre de la democràcia espanyola hi ha la unitat d’Espanya i això vol dir que la democràcia arriba o es professa fins allà on l’Estat ho permet per no veure alterat l’statu quo. I això és el que posa en marxa una operació Catalunya orquestrada per dinamitar lideratges, partits, campanyes i eleccions i frenar el moviment sobiranista emergent a Catalunya a partir del 2010. El segon lema és que per sobre de la veritat hi ha la unitat d’Espanya, i qualsevol mentida, manipulació o suposició sense fonament és bona policialment, judicialment i mediàticament si serveix per incriminar, demonitzar i frenar la voluntat de Catalunya de decidir el seu futur. I el tercer és que per sobre dels drets i la integritat física i moral dels ciutadans de Catalunya –ja ens oblidem del respecte, la solidaritat i l’empatia– hi ha l’a por ellos, en totes les versions i modalitats existents des de Felip VI fins a Villarejo.

I no se’n vagin encara, que n’hi haurà més. La sèrie té l’èxit assegurat perquè és el més semblant a una investigació de l’operació Catalunya que s’ha fet a Espanya a major glòria de la impunitat. Mirin si és trist i cutre, tot plegat.