Fraternitat

Des de fa temps, Isa­bel Díaz Ayuso fa sentències sobre què és la lli­ber­tat. Es podria con­si­de­rar que des del con­fi­na­ment i les mesu­res per la pandèmia, però cauríem en l’anècdota dient que el seu con­cepte de lli­ber­tat és pren­dre una cer­vesa en una ter­rassa de Madrid passi el que passi i peti qui peti. Això quan la lli­ber­tat que defensa ve de lluny: aque­lla que per­met acu­mu­lar riquesa a costa de l’aug­ment de les desi­gual­tats i, com és evi­dent per molt que es negui, del des­as­tre ecològic. És la lli­ber­tat de pagar al mínim d’impos­tos pos­si­ble perquè no importa reduir al màxim les polítiques soci­als i els ser­veis públics. És la lli­ber­tat, diuen Ayuso i una legió, de triar escola i hos­pi­tal, sobre­tot si són pri­vats (finançats, però, amb diner públic, com tan­tes empre­ses que mal paguen els seus tre­ba­lla­dors i retor­nen al mínim pos­si­ble) i et pots per­me­tre sufra­gar-los. Si no pots, t’hauràs d’aco­llir a l’ense­nya­ment i la sani­tat públics infra­do­tats en nom de la lli­ber­tat.

Ayuso, dar­re­ra­ment, també parla d’igual­tat. De la igual­tat entre tots els espa­nyols. Des­car­tada la igual­tat econòmica i social, què vol dir això? Pot­ser que tots els ciu­ta­dans espa­nyols (ni que sigui per força) siguem iguals d’espa­nyols o espa­nyols iguals? Bé, sí, es refe­reix als supo­sats pri­vi­le­gis de cer­tes auto­no­mies, cosa que fa riure pen­sant en la Comu­ni­tat de Madrid. Els jaco­bins par­la­ven de ciu­ta­dans iguals en drets per sobre de les diferències iden­titàries. És el fals anta­go­nisme que, assu­mit també per part de l’esquerra, han apli­cat molts d’estats per anor­rear llengües i cul­tu­res. En fi, no és que Ayuso tin­gui sang jaco­bina, però, tenint pre­sents els ide­als de la Revo­lució Fran­cesa, només li falta tenir la barra de par­lar (i apro­piar-se) de la fra­ter­ni­tat.