En Maurici i en Santiago

Ara estem començant a nor­ma­lit­zar la presència de grans equips a Mon­ti­livi, degut a la bona tra­jectòria del Girona, que com­pleix, en dues eta­pes, la seva quarta tem­po­rada a pri­mera divisió. Però durant un temps els grans equips només venien a Mon­ti­livi en moments molt extra­or­di­na­ris. El Barça va inau­gu­rar el camp el 1970 i va jugar anys després un tor­neig Costa Brava. El Real Madrid havia jugat tres vega­des a Mon­ti­livi i en les tres oca­si­ons se’n va par­lar molt, alguna de les quals no espe­ci­al­ment bé, quan el club gironí va sor­tir a tots els dia­ris i a la tele perquè van pagar el Real Madrid amb un taló sense fons. Ara venen cada tem­po­rada i fa dues set­ma­nes van gua­nyar amb clare­dat 0-3 un Girona que els dis­pu­tava el lide­ratge. Tot i aquesta der­rota, el Girona encara té el balanç de resul­tats en par­tit ofi­cial empa­tat amb l’equip blanc: tres victòries, tres der­ro­tes i un empat.

Va ser, però, una casu­a­li­tat el que va por­tar el Madrid a jugar el pri­mer tor­neig que es va bate­jar com a Immor­tal Girona. Era l’any 1977 i Mau­rici Duran era el pre­si­dent del club gironí com abans ho havia estat del Banyo­les. En Mau­rici era pagès, però la sabia molt llarga. Dimarts, si tot va bé, escriuré sobre la seva figura. Ell era pro­cu­ra­dor a les Corts espa­nyo­les i per tant viat­java regu­lar­ment a Madrid. I així, segons s’explica i em recorda el peri­o­dista i amic Jordi Xar­gayó, es va acon­se­guir que el Madrid vingués a jugar a Mon­ti­livi.

El pre­si­dent del Madrid era el mític San­ti­ago Ber­nabéu, que pri­mer va ser juga­dor i després pre­si­dent dels blancs fins a la seva mort. Cone­gut anti­ca­ta­la­nista, havia estat fran­quista i com­ba­tent amb els insur­rec­tes con­tra la República. Després de la final de la Copa del Gene­ralísimo al camp del Madrid del 1968, que va gua­nyar el Barça i va ser cone­guda com “la final de les ampo­lles” pel mal per­dre del Madrid i les agres­si­ons als juga­dors blau­grana, va pro­nun­ciar la seva frase més famosa: “Me gusta Cataluña y la qui­ero, a pesar de los cata­la­nes.”

San­ti­ago Ber­nabéu era ja molt gran i després d’una llarga tem­po­rada amb Miguel Muñoz a la ban­queta, l’havia des­tituït i havia fit­xat com a entre­na­dor el iugos­lau Mil­jan Mil­ja­nic, juga­dor i entre­na­dor de l’Estre­lla Roja i que va estar a la ban­queta del 1974 al 1977. Ber­nabéu s’havia fet vell i, com que Mil­ja­nic tenia una reti­rada impor­tant amb Mau­rici Duran, el pre­si­dent del Madrid el va con­fon­dre i el va salu­dar com si fos el seu entre­na­dor. En Mau­rici, punye­tero com era, va apro­fi­tar l’enre­nou per expli­car-li que no només ell no era el seu entre­na­dor, sinó que pre­si­dia el Girona. I, llarg com era, li va expli­car les penúries que pas­sa­ven per man­te­nir-lo i també li va expli­car que l’Espa­nyol els aju­dava, però que el Bar­ce­lona no ho feia gens. I el pagès de Camós va sor­tir de l’aero­port, asse­gura la lle­genda, amb el com­promís del pre­si­dent del Madrid de jugar a Mon­ti­livi, cosa que van fer l’estiu del 1977, amb el resul­tat d’empat a un i victòria dels blancs en els penals. Una gran entrada i tot­hom con­tent. Dos anys després repe­ti­rien, però tot va aca­bar molt mala­ment.