Confiança

Com tot­hom sap, l’art de la política és acon­se­guir que sem­bli per­fec­ta­ment pla­ni­fi­cat el que és ine­vi­ta­ble. Aquests dies, els nos­tres esti­mats diri­gents estan sigil·losa­ment ocu­pats a tro­bar fórmu­les que els per­me­tin sobre­viure a l’endi­mo­ni­ada aven­tura de for­mar un govern de coa­lició que neces­sita, al damunt, suports de tots colors. Si l’asso­li­ment del poder passa per l’habi­li­tat d’empas­sar-se gri­paus man­te­nint el som­riure, en aquesta ocasió hi ha gri­paus per donar i ven­dre. Només la con­vicció que qual­se­vol alter­na­tiva seria pit­jor pot fer el mira­cle i fer que un gran arc de Sant Martí empari un nou govern de Pedro Sánchez. Coses més estra­nyes s’han vist. S’han de cons­truir con­fi­an­ces a tota marxa i con­tra rellotge. Hi seran a temps? La con­fiança és un valor molt exclu­siu. El lema naci­o­nal ofi­cial dels EUA és In God we trust, és a dir, “con­fiem en Déu”. L’afir­mació sem­bla sug­ge­rir que con­fiar en els homes no és una aposta tan segura. Curi­o­sa­ment, aquesta decla­ració tan espi­ri­tual i solemne és la que apa­reix ben gra­vada en un lloc tan pro­saic com les mone­des i els bit­llets nord-ame­ri­cans. Un Déu a favor dels mer­ca­ders del tem­ple? Sem­bla que els polítics ame­ri­cans tenen molt clar que, en Déu, pot­ser s’hi pot con­fiar, però tots els altres han de pagar en metàl·lic. En aquests dies de nego­ci­a­ci­ons encara res­sona l’afir­mació que, en aquesta línia, va fer el pre­si­dent Puig­de­mont: “Han de pagar per enda­vant.” I en metàl·lic, devia pen­sar. Aquest és el punt de par­tida de la con­fiança mútua que es pro­fes­sen els futurs ali­ats. Això dona la mesura de la mag­ni­tud de l’empresa. Pot pas­sar, doncs, que l’ope­ració faci figa. No cal patir. Els polítics tenen un pla B que, com sem­pre, Churc­hill va des­criure amb pre­cisió: “L’habi­li­tat política con­sis­teix a anun­ciar el que pas­sarà demà, la set­mana vinent i l’any vinent. I l’habi­li­tat d’expli­car, després, per què no ha pas­sat.”