Caos en una ERC KO

El primer gir estratègic d’ERC els va obligar a valorar positivament el PSOE mentre el PSOE els humiliava públicament. Intentaven vendre com una gran victòria els indults parcials com a succedani de l’amnistia, alhora que assumien que l’1-O era un delicte de “desordres públics agreujats” en comptes d’un delicte de sedició, signant que tot referèndum d’autodeterminació dependrà en el futur del vistiplau del govern espanyol. El PSOE es vantava de dividir l’independentisme i de fer renunciar ERC a la unilateralitat, i ERC es veia obligada a aplaudir el PSOE o reconèixer que s’havien equivocat. La simbiosi PSOE-ERC no va parar de créixer per les debilitats dels governs liderats pels dos partits. Joan Tardà, d’aquesta doble interdependència en deia “Cruzado Mágico” mentre feia mofa del que desqualificava com a “independentisme màgic”. No va durar gaire, la farsa estratègica segons la qual es tractava de pactar amb el PSOE a Madrid mentre s’aïllava el PSC a Catalunya, com si fossin coses diferents. ERC rebutjava tota unitat d’acció independentista a Madrid mentre, emulant el Màgic Andreu, es posava medalles damunt les sigles. No hi ha cap altra estratègia, deien. Liquidada la taula de diàleg per part del PSOE, ERC es treu del barret un nou conillet, “l’acord de claredat”, un conillet de cinc caps i incomptables orelles. Es veu que volen passejar aquest numeret màgic per dues taules, primer per una de partits on ja li van fer l’autòpsia al Parlament, i després, per la difunta taula de diàleg, amb un Rufián desafiador advertint el PSOE que suarà. La terrorífica amenaça, però, es veu que és per després de la investidura… Quanta gesticulació inútil per combatre la sòbria fermesa de Puigdemont.