Tribuna
Solidàries sí, idiotes no
Vet aquí que una vegada hi havia una colònia de formigues voladores que van treballar de valent tot l’any per acumular gra de cara a l’hivern. No gaire lluny d’allà vivia una altra colònia de formigues en un niu sota terra que, tot i també haver treballat, no havien estat capaces d’acumular tant de gra com les seves veïnes.
A les portes de l’hivern, l’amo del bosc va exigir a les colònies que deixessin tot el gra acumulat al mig d’una clariana. Un cop feta l’aportació, es barrejaria i es repartiria el gra entre totes les formigues. D’acord amb el que dictava l’amo, les formigues voladores van transportar, no sense esforç, cinc mil quilos de gra fins a la clariana. Les altres formigues només en van poder dipositar mil set-cents. Un cop sumades les aportacions, es va procedir a repartir l’aliment per passar tot l’any, i vet aquí que les formigues de terra van recollir 300 grams per cap mentre que a les voladores només els en va tocar 225.
Les formigues voladores estaven atònites. Ja hi estaven d’acord, que es repartís el gra i no hi hagués cap formiga en tot el bosc que morís de gana durant l’hivern. Però no entenien per què elles, que n’havien aportat més, al final se n’havien de quedar menys que les altres. Intentaven entendre quin era el criteri pel qual cada any es repetia aquella injustícia, però l’amo no els volia donar explicacions perquè deia que es crearia zitzània entre les colònies. Es limitava a repetir, una vegada i una altra, que tots els habitants del bosc havien de ser iguals. Precisament per això, les voladores seguien sense entendre-ho. A voltes havien volat fins a altres boscos i no coneixien cap altre lloc on hi hagués formigues que rebessin menys gra que les altres tot i haver-ne aportat més. És lògic que qui tingui més aporti més, pensaven, però no entenien que el grup que aportava més gra en tingués menys que el grup que rebia el que havien recollit les altres. Aquell tracte no era just. Al capdavall, elles també tenien formigues malaltes o velles dins de la seva colònia que s’havien d’alimentar. No permetien que ningú passés gana encara que no pogués recol·lectar. El col·lectiu de voladores formava un superorganisme on els individus treballaven col·lectivament per mantenir la colònia. Tenien una organització social que estimaven i defensaven.
En aquest punt voldria fer una nota a peu de pàgina per explicar que la persona que escriu aquest conte ha donat ales a unes formigues i a les altres no, no perquè sigui una supremacista ni perquè cregui que hi ha unes formigues que són millors que les altres. Existeix una gran diversitat d’espècies de formigues i no totes compten amb les mateixes condicions per aconseguir l’aliment, i aquesta era una manera d’exemplificar-ho.
Continuant amb el relat, les voladores es van reunir en assemblea per discutir l’assumpte. Algú va proposar la possibilitat de treballar menys per tal de fer una aportació de gra més minsa. Però la majoria no hi estava d’acord: allò anava contra la seva naturalesa treballadora i al final acabarien repartint-se les misèries amb el mateix criteri injust. Algú altre va demanar que s’exigís a l’amo del bosc que expliqués amb pèls i senyals l’històric de recaptació i repartiment de gra perquè es fes palesa la injustícia que havien patit generacions i generacions de formigues voladores. Però sabien que això feia enfadar altres habitants del bosc i que podrien estar posant en perill tota la colònia. Un dels membres més veterans de l’assemblea va recordar que era curiós que al bosc hi hagués un rusc d’abelles que es quedaven tot l’aliment i no el repartien des de feia molts anys, i a elles ningú no les insultava ni els tenia mania.
Finalment, l’assemblea va acordar celebrar un dia de consulta entre tots els membres de la colònia per decidir si trencaven els lligams amb el bosc i deixaven de compartir el gra una vegada per totes. L’amo del bosc, en assabentar-se’n, va enviar-los formigues d’altres indrets per impedir la iniciativa i va expulsar de la colònia els líders de l’assemblea.
En una altra nota a peu de pàgina, m’agradaria poder explicar que he trobat un final feliç per a aquest conte, però no, em sap greu. Està a punt de tornar l’hivern i aviat caldrà tornar a portar el gra a la clariana. Tot continua igual. O gairebé. Les formigues voladores han decidit que enguany aniran a fer l’aportació de gra amb un cartell enorme, que esperen que vegin tots els habitants del bosc, on diu: “Solidàries sí, idiotes no”.