Una presó a cel obert

Color gris, edi­fi­cis fan­tas­magòrics, runa, pols, i alguna pin­ze­llada de color de les samar­re­tes de les per­so­nes que inten­ten sor­tir de l’infern de Gaza o aju­dar els ferits... Aques­tes són les imat­ges que enva­ei­xen els tele­notícies de totes les cade­nes tele­vi­si­ves, Twit­ter i qual­se­vol mitjà d’infor­mació. Les cares d’espant de la mai­nada, mares amb nens als braços, homes trans­por­tant ferits o mig morts d’un cos­tat a l’altre. Com a ciu­ta­dana, em genera una impotència molt gran. Són massa anys d’un poble empre­so­nat a cel obert en una franja on un altre poble –que havia patit un holo­caust– té la supo­sada potes­tat, en qual­se­vol moment, de tallar recur­sos vitals com l’aigua, la llum i els ali­ments. Una situ­ació d’una fra­gi­li­tat i injustícia ter­ri­bles. La ràbia, la impotència, la impos­si­bi­li­tat de pros­pe­rar, les morts d’aquesta franja gene­ren unes con­di­ci­ons indig­nes que es trans­for­men en més violència. Un peix que es mos­sega la cua. I bona part del món obser­vant-ho i opi­nant sobre un bàndol o l’altre. No em puc creure que no hi hagi una altra manera de por­tar el món. Quin pres­su­post té la indústria arma­men­tista a nivell mun­dial? I quin és el de la medi­ació i la pau? Els pres­su­pos­tos mar­quen la política que es vol desen­vo­lu­par. Segu­ra­ment algun capi­ta­lista ferotge diria que l’arma­ment té fàbri­ques i genera llocs de tre­ball, però si a la balança hi posem tot el dolor dels afec­tats, la reha­bi­li­tació dels pobles, des­fer la ràbia, l’odi i la impotència, evi­dent­ment el balanç és molt nega­tiu. Sem­pre m’he pre­gun­tat com s’ha deci­dit que jo neixi en una soci­e­tat apa­rent­ment esta­ble, o si més no des que he nas­cut fins al dia d’avui, i un nen neixi en un país en con­flicte. Els que diri­gei­xen les guer­res i el món, no són capaços de posar-se a la pell dels altres? No són capaços d’enten­dre aquest mal? Quins interes­sos hi ha? Qui porta armes a les zones de con­flicte? Fins a quin punt molts dels con­flic­tes al món són cau­sats pel domini de recur­sos econòmics, energètics, o per la neces­si­tat de fer créixer la indústria arma­men­tista sim­ple­ment per fer més ric el que la pos­se­eix? Massa pre­gun­tes sense res­posta. I men­tres­tant, avui, demà i fins quan con­ti­nu­a­rem veient imat­ges gri­ses, edi­fi­cis fan­tas­magòrics, runa, pols...?