L’obertura al món dels difunts

A Mèxic és una gran festa en honor dels morts i als Estats Units celebren el Halloween, que molta gent creu que hem importat a Europa i ara és un reclam per a les cases de disfresses i els parcs d’atraccions. Però en realitat aquesta tradició és ben europea i van ser els irlandesos, majoritàriament, els que la van portar als EUA al segle XIX. Per tant, això de l’All hallow even, el vespre de tot allò sagrat, segons he llegit a la xarxa, no deixa de ser una celebració en honor de tots els sants, que és la festivitat cristiana que celebrem avui a casa nostra. Ja se sap, “per Tots Sants, tots a Girona”, diu la dita, i certament és el dia que molta gent de fora omple la ciutat i ve a firar-se, encara que ara mateix el significat està lligat a anar a atraccions i barraques i no a venir a comprar a les botigues, que, abans sí, restaven obertes tot el dia amb l’esperança de fer una bona caixa, especialment si no plovia.

Recordo aquesta celebració de la vigília de Tots Sants a casa nostra i em remeto als meus records d’infantesa. Sembla que encara veig el meu pare, a les Hortes de Santa Eugènia, agafar una carbassa grossa, buidar-la per dins ben neta i fer-li forats en forma d’ulls, nas i boca. I, després, posar-hi a dins una espelma encesa. Feia por! Això passava al Gironès fa 60 anys i s’ha perdut, però, ben mirat, també s’han perdut la majoria d’hortolans i de pagesos que hi havia. He llegit que també buidaven carbasses al Ripollès i al Berguedà i de fet devia ser tradició a tot el món rural, això que ara des de Barcelona i la televisió nacional en diuen el “territori”. Però s’ha anat perdent. I tampoc no era nostra, sinó que era una celebració celta, de gran tradició a la Bretanya i el món anglosaxó. Fa anys que tot està inventat.

De fet era una vella tradició pagana de benvinguda a l’hivern, el temps de la foscor. I va evolucionar a un record per als nostres morts. Aquesta nit passada era el moment en què la frontera entre els vius i els morts era dèbil i amb una disfressa es passaria més desapercebut. Ja amb la tradició cristiana apropiant-se dels costums de temps ancestrals, es va considerar un dia de record als fidels difunts, que es commemora demà, dia 2. Tots Sants era el dia d’anar als cementiris de neteja perquè lluïssin els nínxols nets i amb flors l’endemà. I les carbasses de les Hortes de Santa Eugènia i d’arreu del país, una manera d’evitar que les ànimes del cementiri que sortien de passeig es quedessin a les cases. La llum de l’espelma els permetia marxar perquè la nit de Tots Sants s’obrien les portes al món dels difunts, era el vespre de tot allò sagrat.

Són records, els de la ciutat amb hortolans que buidaven carbasses, mentre al Barri Vell gironí s’hi passejava un escriptor com Josep Maria de Sagarra, que va deixar escrit: “Sota el pont camina l’aigua trista / és l’aigua de la pluja de Tots Sants / el cel és rosa i malva i ametista. / Hi ha un or de fulles pels camins forans.” Per Tots Sants, tots a Girona, i per molts anys més. La gent que pot, compra, gaudeix, fa fira i ja s’entreveu el segon cap de setmana d’unes Fires que es clouran amb els focs. Tant de bo molta gent pensi com Miquel Martí i Pol: “I tornaré a Girona / sense esperar que em cridin.”