Retallables

Des d’Eivissa, Néstor Pelli­cer es dedica a con­fec­ci­o­nar “reta­lla­bles de paper”, amb els quals es pot repro­duir a petita escala l’església de Sant Fran­cesc de Paula, una casa pagesa de Sant Josep, un moll de For­men­tera i diver­ses mos­tres de l’arqui­tec­tura popu­lar de les Pitiüses. Pelli­cer pensa fer una expo­sició d’aquests reta­lla­bles, l’any vinent, al Museu d’Art Con­tem­po­rani d’Eivissa i edi­tar aquest mate­rial amb acom­pa­nya­ment de tex­tos que aju­da­ran a situar aques­tes cons­truc­ci­ons des del punt de vista històric, social, etc.

Diu el cre­a­dor d’aquesta ini­ci­a­tiva que “el reta­lla­ble de paper és una mena de mos­tra d’art pobre i popu­lar, que compta amb una vella tra­dició entre els infants, que pot sig­ni­fi­car una valu­osa eina de tre­ball edu­ca­tiva, per a les esco­les, des­vet­llant el conei­xe­ment i l’esti­mació de les nos­tres coses; per als més grans, la col·lecció pot sig­ni­fi­car un agra­da­ble tes­ti­moni i record del pai­satge eivis­senc, o un lli­bre d’estam­pes a desen­ter­rar, quan molts d’aquests edi­fi­cis sola­ment puguin ser recu­pe­rats en forma de reta­lla­ble de paper”.

La noti­cia m’ha fet ado­nar que, si no m’equi­voco, els reta­lla­bles de paper han pràcti­ca­ment des­a­pa­re­gut de l’uni­vers dels entre­te­ni­ments infan­tils. Em refe­reixo, sobre­tot, als reta­lla­bles de tipus arqui­tectònic i volumètric, que dema­na­ven força temps i pre­cisió. Manu­al­ment jo mai no he estat traçut i paci­ent, però també havia fet cases de pagès o cas­tells ele­men­tals. Penso que eren coses que “no es podien dei­xar de fer”, quan érem infants en aquell temps. Ales­ho­res el reta­lla­ble ja mun­tat s’estava uns quants dies –s’exhi­bia– en un racó del trin­xant o en un pres­tatge de la sala d’estar; durant aquests anys he freqüentat cases d’amics que tenien fills petits, i enlloc no he vist reta­lla­bles d’aquesta mena.

És curiós que ara aquest entre­te­ni­ment sigui rei­vin­di­cat com una acti­vi­tat cul­tu­ral; sem­pre ho havia estat, és clar, però “no ho sabíem”, I ara se subrat­lla d’una manera explícita. Men­tre ho fèiem no hi donàvem gaire importància, i si ara n’hi donem vol dir que ja ha dei­xat de ser una acti­vi­tat nor­mal i quo­ti­di­ana. Dels modes­tos basars dels bar­ris i poblets els reta­lla­bles estan a punt de pas­sar als museus; de la sim­ple i repe­tida impressió d’uns quants models estàndard de casa o de cas­tell, pas­sem ara al dis­seny con­cret d’edi­fi­ca­ci­ons repre­sen­ta­ti­ves de la nos­tra cul­tura, ben tri­a­des i ben docu­men­ta­des. El salt qua­li­ta­tiu és con­si­de­ra­ble.

Un cop asse­nya­lada aquesta nova dimensió del reta­lla­ble, jo penso en la per­vivència de la seva funció tra­di­ci­o­nal: ensi­nis­trar els dits en l’ús de les tiso­res i el pin­zell untat de pega, l’apre­nen­tatge de la coor­di­nació de movi­ments manu­als, acos­tu­mar-se a con­tro­lar amb exigència l’obra que s’està fent, des­co­brir els errors i cor­re­gir-los sense desa­ni­mar-se, i la cons­truc­tiva tos­su­de­ria de no aban­do­nar fins que el con­junt sigui total­ment mun­tat.

S’ha par­lat molt d’un Esta­tut “reta­llat”. En aquests moments l’auto­no­mia que tin­drem serà un modest reta­lla­ble, al qual hau­rem de donar volum amb tiso­res de joguina i amb una pega massa diluïda. Serà una qüestió de traça, de paciència i de tos­su­de­ria.