Ho sé: tard o d’hora m’estafareu

Tinc clar que tard o d’hora me la colaran. No sé si serà per l’escaire o arrambada al pal, però hi arribarà. Ara mateix, només dubto si em pisparan 100 euros, 300, o 800 –o ves a saber–, i si l’assegurança em cobrirà la totalitat del robatori, només una part o em deixarà a l’estacada. Bé, si hi penso bé, m’apareix un segon dubte, perquè ara mateix no sé si tinc contractada una assegurança que em cobreixi les espatlles en aquests casos. I paraula que mentalment em repeteixo sovint que no es pot abaixar la guàrdia –i trasllado la cantarella als pares cada cop que puc–, però és que l’allau d’intents d’estafa que patim a través del telèfon mòbil o d’altres dispositius és tan alarmant que és impossible que en algun moment no t’agafi sense estar en guàrdia. Ara una trucada per millorar-te el contracte del gas, ara una altra per advertir-te que, si no actues immediatament i autoritzes una gestió a través d’aquella conversa, la factura amb la companyia telefònica et pujarà 20 euros al mes, ara un SMS dels de tota la vida alertant-te que algú ha intentat accedir al teu compte bancari i que has de clicar un enllaç per tenir més detall del moviment... Aquests són només tres exemples que puc extreure de l’experiència personal, revisant la darrera setmana. En cap dels tres han aconseguit robar-me, però els mètodes són cada cop més sofisticats i ja no estem fora de perill ni ignorant les trucades de números desconeguts, ni evitant obrir qualsevol enllaç. De fet, l’únic cop en la vida que m’han volat diners del compte va ser sense ni tan sols tocar el mòbil. A través d’un missatge em desitjaven un bon viatge ja que acabava de comprar dos bitllets d’avió. Els vaig pagar, però poden endevinar que va ser algú altre qui va xalar gràcies a mi.