Nukus

L’Uzbekis­tan, o país dels uzbeks, és una de les cinc repúbli­ques exsoviètiques de l’Àsia Cen­tral, amb una extensió de 447.400 km² i 31.360.836 habi­tants. Al llarg del segle XIX, les dife­rents enti­tats polítiques de la regió van pas­sar a ser pro­tec­to­rats que es van incor­po­rar a l’imperi tsa­rista en vista de la crei­xent riva­li­tat entre Rússia i el Regne Unit, amb el rere­fons de l’Índia, que es va conèixer com el “gran joc”. Amb la Revo­lució d’Octu­bre va pas­sar a for­mar part de la Unió Soviètica com a República Soci­a­lista Soviètica de l’Uzbekis­tan. Durant les set dècades de domini soviètic, el país va estar sotmès a una sobre­ex­plo­tació agrícola, espe­ci­al­ment pel que fa al con­reu del cotó, un cul­tiu que neces­sita molta aigua i que sali­nitza i deser­ti­fica el sòl, la qual cosa ha con­tribuït a la crei­xent dis­mi­nució del mar d’Aral, que havia estat el quart mar inte­rior més gran del pla­neta. La inde­pendència no només no va esbor­rar l’herència soviètica, sinó que el pri­mer secre­tari del Par­tit Comu­nista de l’Uzbekis­tan, Islom Kari­mov, va esde­ve­nir el pre­si­dent de la nova república inde­pen­dent de l’Uzbekis­tan, càrrec que va exer­cir fins a la seva mort, el 2016, quan va ser subs­tituït pel pri­mer minis­tre Shavkat Mir­ziyoyev.

La inde­pendència va supo­sar una recu­pe­ració del lle­gat musulmà en un país on l’islam ofi­cial ins­tau­rat pels bol­xe­vics havia rele­gat gai­rebé a la clan­des­ti­ni­tat l’islam popu­lar. Això ha donat lloc a una eclosió de nous cre­ients que, en com­pa­ració amb el que ha succeït a la majo­ria de les exrepúbli­ques soviètiques euro­pees, con­trasta amb una certa fas­ci­nació pel pas­sat soviètic. També va donar lloc ini­ci­al­ment a l’apa­rició de movi­ments isla­mis­tes radi­cals com ara el Movi­ment Islàmic de l’Uzbekis­tan, creat el 1998 per Juma Naman­gani, un exser­gent para­cai­gu­dista de l’Exèrcit Roig que, com molts altres sol­dats pro­vi­nents de l’Àsia Cen­tral, va viure una pro­funda crisi de consciència quan es va veure empès a com­ba­tre con­tra altres musul­mans a l’Afga­nis­tan. Naman­gani va morir el novem­bre del 2001 en un bom­bar­deig nord-ame­ricà quan com­ba­tia com a aliat d’Al-Qaida.

Kari­mov va impo­sar un règim pre­si­den­ci­a­lista i auto­ri­tari que ha estat denun­ciat en rei­te­ra­des oca­si­ons per diver­ses orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals (des del Depar­ta­ment d’Estat dels Estats Units fins al Con­sell de la Unió Euro­pea, Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal i Human Rights Watch) per con­cul­cació dels drets humans (tor­tura, deten­ci­ons arbitràries, des­a­pa­ri­ci­ons...), falta de lli­ber­tats i cor­rupció (des del 2017, Gul­nora Kari­mova, filla de l’antic pre­si­dent, com­pleix una con­demna de deu anys de presó per frau i blan­queig de capi­tals). L’homo­se­xu­a­li­tat està pena­lit­zada i el col·lec­tiu LGTBI està obli­gat a roman­dre en la clan­des­ti­ni­tat.

L’agri­cul­tura encara ocupa el 26% de la força de tre­ball del país, però les expor­ta­ci­ons de gas natu­ral, d’or, de cotó, de coure, sobre­tot a Suïssa, el Regne Unit, Rússia i la Xina, i la pro­ducció de petroli i una inci­pi­ent però crei­xent indústria turística (a l’entorn dels sis mili­ons de visi­tants) per­me­ten un nivell de vida rela­ti­va­ment accep­ta­ble a un cost molt baix. No hi ha dubte que ciu­tats com Samar­canda i la seva plaça Regis­tan, amb les tres impo­nents madras­ses –patri­moni de la huma­ni­tat–, i les incom­men­su­ra­bles Khivà i Buk­harà, amb els seus kara­van­se­rais que ens trans­por­ten als temps de la ruta de la seda, i el metro de Taixkent, cons­truït a imi­tació del de Mos­cou, i els grans mer­cats on con­vi­uen els vene­dors uzbeks amb els nord-core­ans arri­bats durant el període soviètic, així com la llen­gua farsi dels tad­jiks, tenen un poten­cial d’atracció turística difícil­ment supera­ble. Però, sens dubte, una de les coses que més sor­pre­nen és el museu de pin­tura con­tem­porània de la ciu­tat de Nukus, a la riba del riu Amu­darià, la sisena ciu­tat del país (a l’entorn dels 300.000 habi­tants) i capi­tal de la república autònoma de Karakal­pakis­tan.

El Museu Igor Savitski en honor del seu fun­da­dor, el pin­tor, arqueòleg i col·lec­ci­o­nista ucraïnès, obria les por­tes el 1966 sota la direcció d’aquest visi­o­nari que, fins a la seva mort, el 1984, va diri­gir una ins­ti­tució capaç d’atreure a la capi­tal de la República de Karakal­pakis­tan més d’un cen­te­nar de pin­tors rus­sos i gai­rebé una tren­tena de l’Uzbekis­tan i de Karakal­pakis­tan, inclo­sos molts de con­si­de­rats dis­si­dents pel règim soviètic. D’aquesta manera, al cor mateix de l’ex-Àsia Cen­tral soviètica, es pot visi­tar la que es con­si­dera la segona col·lecció més impor­tant de pin­tura con­tem­porània russa, després de la de l’Her­mi­tage, és clar!