A la deriva

Soc neta de repu­blicà repre­sa­liat que es va pre­sen­tar volun­tari el 36 per llui­tar con­tra el fran­quisme i va anar a parar, al final de la guerra i quan ja havia tor­nat a casa, a un batalló dis­ci­pli­nar a Figue­res (Alt Empordà), on el van fer ser­vir com a esclau per cons­truir car­re­te­res i refer ponts. Ja en democràcia recordo l’avi, encara a finals del setanta i a prin­ci­pis dels vui­tanta, enut­jat en una lluita fei­xuga, sovint infruc­tu­osa, des­es­pe­rant i injusta, amb el govern d’ales­ho­res perquè se li reco­ne­gues una petita assig­nació econòmica com a ser­gent de la Segona República. La lluita del meu avi, i em consta que la de molts com ell que van que­dar arra­co­nats en la indi­ferència pel govern de la tran­sició i els següents, se’m repre­senta ben viva quan avui en dia s’esce­ni­fi­quen actes dedi­cats a recu­pe­rar la memòria històrica i dig­ni­fi­car les vícti­mes, com ahir mateix va pro­ta­go­nit­zar el pre­si­dent en fun­ci­ons Pedro Sànchez. Tota una sim­bo­lo­gia que 48 anys més tard del pri­mer govern democràtic a Espa­nya encara esdevé del tot necessària per la indi­ferència a la qual es va sot­me­tre els per­de­dors. Per això encara s’entén menys aquesta deriva del PP, que, lluny de con­ver­tir-se en la dreta democràtica del segle XXI, s’entesta a ser fill d’un període fosc i opta per no assis­tir a l’acte i ali­men­tar peri­llo­sa­ment la divisió.