Dies de mort

En aquests dies de record dels difunts és impos­si­ble no pen­sar en els morts que ens porta cada dia la tele­visió des de Gaza fins a la cali­desa de les nos­tres llars. La represàlia isra­e­li­ana pels atroços assas­si­nats de Hamàs del 7 d’octu­bre ha pro­vo­cat ja la pèrdua de milers de civils inno­cents i ha con­dem­nat molts d’altres a una prova extrema de super­vivència sense llum, aigua ni medi­ci­nes, expo­sant-los a malal­ties infec­ci­o­ses i a trau­mes de per vida. La mort regna a Gaza davant la mirada pas­siva del món. El pano­rama és tenebrós, només hi ha des­trucció i el perill que la guerra s’escampi i dibuixi un esce­nari encara més infer­nal. Amb tot, he bus­cat aquests dies esclet­xes d’espe­rança, com la dels ana­lis­tes que veuen en l’hor­ror d’ara el deto­nant d’un canvi pro­fund, l’acti­vació ine­vi­ta­ble d’un procés nego­ci­a­dor que porti final­ment la pau en aquesta regió del món. Obser­va­dors que intu­ei­xen un des­per­tar de la soci­e­tat isra­e­li­ana que li faci enten­dre que només tindrà segu­re­tat quan els pales­tins tin­guin una vida digna, o quan Occi­dent s’adoni dels efec­tes con­tra­pro­du­ents d’un suport cec a Israel. Però men­tre això no passi, men­tre no arribi un repar­ti­ment just de la terra en dis­puta, no hauríem de per­me­tre ni un sol dia més de mort i des­trucció.