L’hereva

A l’hereva la van ves­tir de blanc. Però no de núvia, no amb aquell Per­te­gaz que sem­blava una con­demna només de veure’l i que la peri­o­dista arros­se­gava com si fos una ànima peni­tent de la Set­mana Santa sevi­llana i, en comp­tes d’entrar a la cate­dral per casar-se amb un príncep ben plan­tat i d’ulls blaus, l’esperés la presó de la Torre de Lon­dres. El dia que la filla gran va com­plir 18 anys, la van ves­tir de blanc. Però no de prin­cesa perquè això del tul i de les fal­di­lles volu­mi­no­ses com un pastís de nata són per a una boda gitana o per reco­llir un Oscar. Volen pre­sen­tar l’hereva com una jove pro­fes­si­o­nal i per això van triar un ves­tit sas­tre com el que por­tava la mare 20 anys abans, quan ense­nyava l’anell de com­promís amb una ame­ri­cana i uns pan­ta­lons; impol·luta i vir­gi­nal. Ho van encar­re­gar a mida, però no a la modista que els cus les vores sinó a un sas­tre, el del pare de tota la vida. I calia que fos blanc, perquè aquest era el mis­satge: el de la pàgina de la història neta, sense taques; ja s’han encar­re­gat els que sem­pre se n’encar­re­guen de pas­sar-hi llei­xiu. Per això l’hereva va som­riure càndi­da­ment, va agrair abai­xant el cap i, amb el blanc llei­xiu del seu sas­tre, va pre­ten­dre enllu­er­nar la ciu­ta­da­nia, un encan­teri sense cap poder, per esbor­rar del conte totes les cor­rup­te­les i els ele­fants morts.