La carta

Amb una amiga ens hem cone­gut dues vega­des. La segona ens va pre­sen­tar un amic comú farà uns vuit anys quan vam coin­ci­dir al tea­tre. La pri­mera no la sabem però hi ha una carta que demos­tra una conei­xença pri­me­renca que es va des­fer com la neu que enfa­rina. Durant la pandèmia es va donar la seren­di­pi­tat: l’amiga havia fet una tro­ba­lla, la d’una carta que ens rela­ci­o­nava molt abans del que ens pensàvem. Era la meva lle­tra d’estu­di­ant, polida i rodona, encara sense mals vicis que s’aga­fen amb els anys. Reco­ma­nava a la nena que retro­ba­ria amb 40 anys una novel·la policíaca fran­cesa de La Cua de Palla. Encara guardo Parany per a una noia, de Sébas­tien Japri­sot, del 1988, amb les seves pàgines esgro­gueïdes, de lle­tra lil·lipu­tenca i inter­li­neat mínim, segons els paràmetres edi­to­ri­als actu­als, i amb aque­lla olor, la que ens atrau o ens repel·leix, de lli­bre usat i per tant esti­mat. Que és com recor­dem les lec­tu­res que ens pro­vo­quen un cràter inte­rior, una crossa tan fonda que quan s’esdevé en les eta­pes for­ma­ti­ves cate­go­rit­zem com una influència capi­tal. Pot­ser per això la vaig men­ci­o­nar a la nena que havia aca­bat de conèixer. Per rati­fi­car l’amis­tat ado­les­cent de la qual cap de les dues era cons­ci­ent, vaig bus­car a la A o a la M d’una agenda d’EGB que con­servo perquè la cam­pe­rola de la coberta emana la ten­dresa i la dolçor il·lus­trada de Mercè Lli­mona, i hi vaig tro­bar el nom de l’amiga i un telèfon fix.

L’anècdota, atza­rosa, un cara­mel lite­rari entre Bor­ges i Aus­ter, em revé relle­gint la cor­res­pondència d’una mes­tra repu­bli­cana de Ven­talló que es va car­te­jar, entre d’altres, amb un tinent durant la guerra. Tot i que un parent va cus­to­diar el feix de la memòria, amb car­tes de lle­tra il·legi­bles i postals meca­no­gra­fi­a­des, el diàleg és incom­plert perquè manca la veu de la des­ti­natària. La cor­res­pondència rara­ment és un con­tinu en les vides de dues per­so­nes. A vega­des és una única carta o una vin­tena que es guar­den enllaçades, prova dels pri­mers fes­teigs. Un record. Vam dei­xar d’escriure, sense cap raó de pes, dei­xant que el silenci fos més còmode que la urgència de com­par­tir l’últim lli­bre que ens havia fora­dat l’ànima, i així l’amis­tat inci­pi­ent es va esco­lar per l’aigüera. Mal­ba­ra­tada, com l’aigua que ens fa falta.