I ara, què?

Pedro Sánchez serà investit i, a més, amb una àmplia majoria. Però, i ara, què? Més enllà de l’amnistia, que haurà de ser tramitada enmig de torpedinades judicials, a partir d’ara com s’avança en la resolució del conflicte polític català? En teoria, a través d’una taula de negociació que Junts i ERC han acordat per separat i amb serrells dispars, alguns dels quals no són menors. Segons el document signat per Junts, la primera reunió se celebrarà aquest mateix mes de novembre, amb un mecanisme internacional de verificació. Hauria de ser una taula de diàleg entre partits que ha de resoldre el conflicte històric que s’arrossega des dels Decrets de Nova Planta i que ha de servir per “arribar a acords importants sense renunciar a les respectives posicions” –a veure com es menja, això–. L’acord amb ERC reconeix el bon funcionament de l’actual taula de diàleg, que ara es rebateja com a “Taula de diàleg, negociació i acord” –com si el nom canviés la cosa– i aposta per obrir una segona etapa –o sigui, negociació entre governs– per parlar del reconeixement nacional de Catalunya, els recursos que necessita i que els acords els referendi la ciutadania –la catalana? l’espanyola?

I tornem a la mare dels ous. Aquests acords per separat, com es conjuminen? En una negociació a dues bandes? O a tres? És a dir, es tracta d’un diàleg entre partits, com vol Junts i ja li va bé a Sánchez? O entre governs, com defensa ERC i no vol Junts? I el mediador? El que ha actuat en l’acord Junts-PSOE és el que avala ERC? I els partits independentistes? Acordaran una estratègia comuna? O continuaran a matadegolla? I en aquesta taula, només s’ha de parlar del dret a decidir? O també de transferències de competències autonòmiques? Moltes preguntes que ara mateix es responen amb evasives adduint a una necessària discreció. Però aquesta ambigüitat ha de tenir data de caducitat perquè el ciutadà té dret a valorar amb detall. Mentre hi hagi tantes preguntes, l’escepticisme està del tot justificat.