Memòria d’un instant
QUIM TORRA I PLÀ
El dia Wodehouse
El dia 15 d’octubre és un dia important. Mig món s’atura la respiració i l’altre mig, quan no se’n pot aguantar més, esclata a riure. Per una estona, desapareixen les preocupacions i maldecaps. És el dia que se celebra l’aniversari de l’escriptor i humorista anglès P.G. Wodehouse.
Acostumo a celebrar-ho com Déu i Lord Emsworth, des del seu castell de Blandings, manen: agafant un llibre de Sir Wodehouse i disposant-me a deixar aquest món per unes hores, unes hores en què l’únic risc que es corre és que t’acabin fent mal les mandíbules de tant somriure. La memòria d’aquell instant és sempre feliç.
“Cap biblioteca no és completa si hi falta algun llibre de Jeeves”, va dir Le Carré, mentre Evelyn Waugh pujava el llistó: “El món idíl·lic de Wodehouse no passarà mai… Ha creat un món perquè hi visquem i ens hi divertim a dins.” I així és com Ukridge, Psmith, l’oncle Fred i sobretot els personatges eterns de Bertie Wooster i Jeeves (sense oblidar les tietes Agatha i Dalhia) continuen avui essent els nostres referents pels quals no hem pogut, ni volgut, sortir mai del món que Sir Pelham Grenville Wodehouse (pronunciar Vud-jaus) va crear per nosaltres.
“–Caram! –vaig dir–.
–Caram! –va dir Motty–.
–Caram! Caram!
–Caram! Caram! Caram!
Després de la qual cosa, va semblar bastant difícil continuar la conversa” (del llibre Endavant, Jeeves).
Aquest és l’humor de Wodehouse (Plum, com era conegut pels seus amics), un humor pur i sense enganys, sense cinismes ni recargolaments, un humor dificilíssim d’escriure, ple d’enginy, de voluntat d’entretenir, de combatre l’avorriment no des de cada frase sinó des de cada paraula. Wodehouse, a qui jo situo amb Guareschi i Twain com els meus humoristes de capçalera, va ser, lògicament, subestimat i menystingut per la crítica intel·lectual i burrititzada habitual. Res estrany, va ser un autor d’èxit, amb més de 90 novel·les escrites i diverses dotzenes de comèdies musicals (fetes en col·laboració amb Cole Porter, Irving Berlin o George Gershwin), un treballador incansable, un professional ordenat.
Algunes frases seves m’acompanyen sempre: “La fascinació del tir com a esport depèn gairebé del tot de si et trobes a l’extrem correcte o equivocat de l’arma”, o quan Bertie li pregunta a Jeeves: “Hi ha moments en què un es pregunta: “Importen els pantalons?”, i Jeeves, impertorbablement gèlid, respon: “L’estat d’ànim passarà, senyor.”
Menystingut dels cànons literaris, ells es perden un humor subtil, finíssim i que acaba produint un efecte desopilant, per dir-ho en termes wodehousians.
No hem tingut sort, els catalans, amb Wodehouse. L’intent de l’editorial Columna de recuperar-nos-el va fracassar després d’editar-ne quatre llibres. Per això cal tornar a alçar la bandera de Plum. Senyors, ens cal més Wodehouse. És una prioritat nacional. Perquè més Wodehouse vol dir menys estupidesa; més Wodehouse vol dir menys avorriment, i, sobretot, més Wodehouse vol dir, segur, molt menys mal humor.
God save Plum –amb permís de tieta Agatha.
