‘Ruta salvatge’

L’actu­a­li­tat rabi­osa (i, en algun cas, amb acti­tuds ple­nes de ràbia) dona­ria joc a altres arti­cles, com ara sobre les guer­res del pre­sent (no només la de Gaza o la d’Ucraïna, que ja sem­bla obli­dada), que, com totes les del pas­sat, dei­xa­ran emprem­tes per­du­ra­bles. Però ens ocu­pa­rem de la nova pel·lícula de Marc Recha, Ruta sal­vatge, que pre­ci­sa­ment vol donar compte de les feri­des i de les con­seqüències d’una guerra, la dels Bal­cans, que va escla­tar a Europa fa poc més de trenta anys. Un ado­les­cent, fill de la pro­ta­go­nista encar­nada per Montse Germán, no en sap res, com pot­ser tants d’altres de la seva gene­ració: el trauma, a més, fa que la mare no hagi sigut capaç d’expli­car-li que va ser a la Bòsnia asset­jada i que con­serva el dolor per la pèrdua d’una per­sona assas­si­nada. El film també vol fer pre­sent que hi ha homes que per­se­ve­ren en l’exer­cici de la violència després de bes­ti­a­lit­zar-se en la guerra matant, tor­tu­rant i vio­lant.

Amb Ruta sal­vatge, Recha, que sem­pre ha dit que una ins­pi­ració fona­men­tal del seu cinema és la lite­ra­tura des­crip­tiva i sen­sual de Josep Pla, ens du nova­ment a con­si­de­rar que pot­ser és el cine­asta que ha fil­mat més pode­ro­sa­ment el pai­satge natu­ral i les trans­for­ma­ci­ons dels llocs habi­tats en diver­sos parat­ges dels Països Cata­lans: la Vall de Galli­nera, el Piri­neu llei­datà, la costa ros­se­llo­nesa i menor­quina, Nou Bar­ris, el massís del Gar­raf. Amb la seva nova pel·lícula, estre­nada aquest cap de set­mana, tant mos­tra les mun­ta­nyes impo­nents de la Cer­da­nya com la mudança d’aquest ter­ri­tori amb urba­nit­za­ci­ons des­ti­na­des a sego­nes residències que apor­ten una imper­so­na­li­tat, un caràcter inhòspit i una sen­sació d’aban­do­na­ment.