Madrid, dividit

Aquests dies veiem com l’odi i la divisió política regnen als carrers i als aparells de l’Estat. Per primera vegada el supremacisme espanyol s’ha vist qüestionat repetidament des de dins mateix de les seves institucions a causa de la lluita pel govern entre els seus dos partits principals. Fent de la necessitat virtut, com reconeixen els seus protagonistes, el PSOE ha pactat el govern espanyol amb els que prometia perseguir i empresonar. Una traïció en tota regla pel PP, Vox i altres sectors espanyolistes, també del mateix PSOE, i sobretot, per la immensa majoria dels funcionaris espanyol que forneixen tots els aparells de l’Estat, que no han amagat la seva bel·ligerància contra aquest pacte. Des del poder judicial, les forces de l’ordre o la mateixa corona no han amagat el seu rostre d’agror, les amenaces amb violència, i les crides a augmentar la repressió i els empresonaments contra els partidaris de l’amnistia. La llei d’amnistia implica el reconeixement d’una causa política rere els suposats delictes que es volen amnistiar, i si la causa política és el fet nacional català, això qüestiona de manera més o menys indirecta la legalitat espanyola en tant que aquesta no reconeix la nació catalana, causa de les accions perseguides i ara amnistiades. Nogueras va haver de tallar en sec les frivolitats del candidat Sánchez quan semblava oblidar les necessitats virtuoses que havia signat per esdevenir president espanyol. Una part de l’espanyolisme encara ens nega que la nostra llengua tingui els mateixos drets que la seva llengua. Però tot l’espanyolisme encara ens nega el reconeixement dels nostres drets nacionals. Espanya no té altre projecte que l’Espanya radial en tots els àmbits, lingüístic, infraestructural i econòmic. Aquesta divisió espanyola actual és circumstancial, certament s’ha de saber aprofitar, però la confrontació és inevitable. No ho podem triar.