Aturar-se

Agra­eixo a Núria Font­serè que em doni l’opor­tu­ni­tat de repren­dre un tema que m’apas­si­ona. Aquesta lec­tora escriu a la “Bústia” que va veure a tele­visió un pro­grama dedi­cat a les pla­ces i que la va sor­pren­dre que en un moment deter­mi­nat jo digués que, asse­gut en una plaça, hom pot con­tem­plar-ho tot amb dete­ni­ment, cosa que no es pot fer cami­nant. Núria Font­serè diu que camina, i que en treu molt de pro­fit, i que pot­ser jo hau­ria pogut mati­sar més la meva afir­mació. Ser­veixi’m d’excusa que jo dis­po­sava només de dos minuts escas­sos i que fou un comen­tari fet de pas­sada. Ara, doncs, puc cor­res­pon­dre al seu interès.

Jo també camino força per la ciu­tat, i m’ho passo molt bé obser­vant tot el que puc. Però un cop feta la defensa del cami­nar con­tem­pla­dor, anem al con­tra­punt que m’agra­da­ria de saber expli­car: la importància d’atu­rar-se.

No se m’hau­ria acu­dit que que­dar-se quiet per obser­var fos tan impor­tant si fa anys no hagués accep­tat l’encàrrec d’escriure sobre els car­rers de Bar­ce­lona. Vaig anar a cada un dels car­rers a hores diver­ses –a les onze del matí, a les qua­tre de la tarda, a les nou del ves­pre– per veure’n els can­vis de llum, de gent, d’acti­vi­tat. I un dia vaig deci­dir d’estar-me deu minuts pal­plan­tat en un xamfrà, obser­vant només una botiga i un por­tal que tenia davant dels ulls. Fou un des­co­bri­ment, per a mi. Si hi hagués pas­sat pel davant, cami­nant, només hau­ria vist una botiga i un por­tal. En immo­bi­lit­zar-me jo, allò aga­fava una vida dife­rent. Era una qüestió de temps i de paciència, com un caçador que s’està en el seu lloc d’espera. La meva immo­bi­li­tat per­me­tia que aquell racó de car­rer m’arribés amb el seu ritme propi: mai no havia comprès quin petit uni­vers de rela­ci­ons, i de ritu­als, regia dins la car­nis­se­ria; mai no havia ima­gi­nat que, d’un por­tal tan vul­gar, se’n pogues­sin veure sor­tir per­so­nes tan diver­ses i tan interes­sants, tan defi­ni­da­ment carac­terísti­ques. I mai no ho hau­ria des­co­bert si no m’hagués atu­rat.

D’ales­ho­res ençà prac­tico, sem­pre que puc, l’atu­rada sis­temàtica. Aquests dies, anant per les cos­tes de Gar­raf cap a Sit­ges, es veu un bellíssim sol de posta sobre el mar, emmar­cat pels penya-segats. Ja fa bonic, ja, anant en cotxe, però si voleu cop­sar-ne tota la màgia us reco­mano que tro­beu la manera d’apar­car el vehi­cle i, durant dos minuts, assis­tir abso­lu­ta­ment immòbils al procés del ponent. Només la qui­e­tud ens per­met de sub­mer­gir-nos en allò que ens volta. Atu­rar-se és dei­xar-se impreg­nar.

La meva modesta teo­ria, doncs, és que el nos­tre movi­ment anul·la o deforma el movi­ment de les coses –el vol d’un ocell no el veu­rem tal com és, real­ment, no podrem seguir el seu admi­ra­ble i pro­por­ci­o­nat dibuix en el cel si nosal­tres també estem en marxa– i que atu­rar-se amb la deli­be­rada volun­tat de mirar té un premi: són les coses les que comen­cen a mani­fes­tar-se amb tota la seva lli­ber­tat i la seva ple­ni­tud davant de nosal­tres. És un immo­bi­lisme físic que, amb aquesta intenció, pro­voca pre­ci­sa­ment un enri­qui­ment de la nos­tra acti­vi­tat men­tal i sen­so­rial.

No sé, ben­vol­guda lec­tora, si amb aques­tes rat­lles he acon­se­guit d’expli­car-me una mica.