La família dels polítics

Tinc un avi que va ser de la CEDA i l’altre d’ERC. A l’un, tenir car­net d’en Gil Robles, la tar­dor del 1936, després que el tra­gues­sin de casa, li va cos­tar que el dei­xes­sin estès a la cuneta amb nou trets de pis­tola al cla­tell; arri­bant a Bor­rassà un monòlit fran­quista ho recorda. El d’en Macià va ser alcalde i el 1939 con­dem­nat a 30 anys, dels quals en va com­plir tres. Com que l’un era cas­tra­dor i l’altre pagès, i tot, doncs, començava i aca­bava a casa, les dues impli­ca­ci­ons polítiques no van pas tenir efec­tes soci­als; és clar que tam­poc no hi havia tele­visió ni xar­xes. Afe­gim també que cap dels seus des­cen­dents mai no s’ha postu­lat ni per a pre­si­dent de l’asso­ci­ació de veïns. Va que­dar –i només per a les famílies– el dolor, gran en l’un i petit en l’altre. Avui és dife­rent. Una vegada més, quan hi ha nous con­se­llers, minis­tres, regi­dors de Bar­ce­lona, canon­gies a la dipu­tació d’ídem..., sem­pre hi ha algú que surt amb retrets a algun d’aquests indi­vi­dus, argu­men­tant que el seu pare o el seu avi eren o són fran­quis­tes/bur­ge­sos impor­tants/espa­nyo­lis­tes des­ta­cats/cata­la­nis­tes con­vic­tes/infi­dels a la muller o marit/con­su­mi­dors de psicòtrops, etcètera. Trobo que no hau­ria de ser així. Des que el tri­ba­lisme va pas­sar avall, simultània­ment va extin­gir-se que les per­so­nes hagues­sin d’assu­mir l’his­to­rial dels ances­tres, ni tan sols els pro­pis, d’his­to­ri­als: vegin el cas de Mit­ter­rand, de la com­pli­ci­tat amb el nazisme a l’opor­tu­nisme soci­a­lista. Ara que han fet minis­tre Urta­sun, fill de casa bona, guapo, etcètera, el nome­na­ment ha conduït que molts el tin­guin/denunciïn per pijo de manual; aquests “molts” solen detec­tar els fills de papà sobre­tot a Pode­mos, a la CUP i a Sumar amb els Comuns, la seva divisió regi­o­nal. Es veu que als altres par­tits o bé no hi ha gauche caviar ni esti­ue­jants pel canvi a Cadaqués o al Baix Empordà, o bé n’hi ha però es con­si­dera nor­mal que hi siguin i, doncs, no cal retreure’ls-ho. A Urta­sun, la dar­rera víctima, li són fets milers de retrets par­tint del pas­sat fami­liar perquè va tenir un avi falan­gista que va llui­tar i ser ferit, con­de­co­rat i pen­si­o­nat pel bàndol fran­quista, i un pare direc­tor de Banesto i empre­sari, per haver anat al col·legi francès, per haver esde­vin­gut diplomàtic...