Més enllà d’un pacte?

No entraré a valo­rar el pacte per a la inves­ti­dura ni par­laré dels dub­tes que em genera perquè penso que he d’espe­rar i veure què passa. Ens han aixe­cat o ens hem dei­xat aixe­car massa vega­des la camisa per tenir fe cega que es pugui com­plir el que s’ha pac­tat, però com deia, ara toca estar a l’expec­ta­tiva durant un temps rao­na­ble i obser­var de prop la llei d’amnis­tia, la medi­ació inter­na­ci­o­nal i les qüesti­ons que s’hi dis­cu­tei­xen. Paral·lela­ment a les nego­ci­a­ci­ons per a la inves­ti­dura, les mani­fes­ta­ci­ons a Madrid (per cert, no he vist enlloc que algun jutge pre­ten­gui cul­par de ter­ro­risme els mani­fes­tants d’extrema dreta que van tallar l’A-6 camí de La Mon­cloa), o el soroll de sabres i les ame­na­ces de mort con­tra Sánchez i Puig­de­mont, s’ha fet públic el ter­cer baròmetre del Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió (CEO). Segons el baròmetre del 17 de novem­bre, el sí a la inde­pendència gua­nya­ria en un referèndum a Cata­lu­nya. Si fos pac­tat ho faria amb un 42% de vots, amb un 31% en con­tra, un 11% en blanc o nuls, i un altre 11% d’abs­ten­ci­ons. El 5% res­tant, dubte. Si fos uni­la­te­ral, la victòria seria més clara i encara menys glo­ri­osa perquè hi hau­ria més abs­tenció per part del no, com va pas­sar l’1-O, sim­ple­ment perquè al no ser pac­tat no el con­si­de­ra­rien vàlid. En aquest cas, el sí asso­li­ria un 40% i el no un 26%, l’abs­tenció seria d’un 20% i només un 2% encara no sap què vota­ria. El màxim d’intenció de vot favo­ra­ble a la inde­pendència que ha asso­lit Cata­lu­nya va ser un 49% l’octu­bre del 2017. Sobre la neces­si­tat d’un referèndum, un 45% hi està molt d’acord i un 28% bas­tant d’acord, o sigui que el suport frega el 70%. Què ens fa falta per superar el 50%? El pre­si­dent Puig­de­mont deia –no recordo on ni en quin con­text– que Espa­nya no és una nació, és una nar­ració. I té raó. De tota manera penso que s’hau­ria d’aca­bar la frase per fer un petit exer­cici d’autocrítica molt neces­sari en aquests moments. Jo diria, per com­ple­men­tar-la i per refle­xi­o­nar sobre nosal­tres matei­xos, que Cata­lu­nya és una nació i no és una nar­ració. Molt poques vega­des en la seva història ha sabut nar­rar-se en posi­tiu. Això sí, per recor­dar i esce­ni­fi­car les der­ro­tes som uns mes­tres. Per què estem estan­cats en els per­cen­tat­ges favo­ra­bles a la inde­pendència? Perquè no hem sabut expli­car als que dub­ten els avan­tat­ges de viure en un país millor. Avan­tat­ges en tots els sec­tors de la nos­tra vida, sense fer volar coloms. S’han de valo­rar els bene­fi­cis i també els cos­tos i estic segura que hi sor­tiríem gua­nyant de manera molt clara. Ens hi hem de posar amb urgència per recu­pe­rar els joves que hem per­dut aquests dar­rers anys de gri­sor, medi­o­cri­tat, renúncies i opa­ci­tat, i per atraure els que dub­ten. Hauríem de recu­pe­rar l’empenta de la Man­co­mu­ni­tat, que –hi esta­rem més o menys d’acord, però és indis­cu­ti­ble– tenia un pro­jecte de país avançat anys llum allu­nyat de l’Espa­nya de la seva època. Un pro­jecte que va començar a cons­truir potents estruc­tu­res d’estat.

El que em pre­gunto i em pre­o­cupa és per què cent anys després de la Man­co­mu­ni­tat no hem sabut ni ela­bo­rar ni expli­car clara­ment quin tipus de país volem com ha fet Escòcia, per exem­ple. La res­posta que intu­eixo és perquè fer un pro­jecte naci­o­nal reque­reix un exer­cici de con­sens, de front comú, on ide­o­lo­gies i egos es dilu­ei­xen a favor de la causa comuna. No som gent de con­sens, som llui­ta­dors fra­tri­ci­des. L’inde­pen­den­tisme, quan té un objec­tiu comú i con­cret com el referèndum de l’1 d’octu­bre, és èpic i impa­ra­ble i sedu­eix des dels més joves als més grans, a locals i a immi­grants que encara tenen l’espe­rança de viure en el país que van somiar quan van emi­grar i que ha resul­tat que no era com es pen­sa­ven.

Fa anys vaig pen­sar que Òmnium, lide­rat per l’enyo­rada Muriel Casals, i l’Assem­blea, lide­rada per la Carme For­ca­dell, era el que neces­sitàvem. Dones, allu­nya­des d’estruc­tu­res polítiques que miren més pel poder que per la nació, sense afany de com­pe­tir i dis­po­sa­des a arri­bar a con­sen­sos. La crida a la uni­tat de Mas, For­ca­dell i Fernàndez de dilluns pas­sat en la pre­sen­tació de la segona Con­ferència Naci­o­nal per l’Estat Propi és un pas. Ens hem de tor­nar a abraçar, però hem de tenir un pro­jecte engres­ca­dor, saber-lo expli­car i començar-lo a cons­truir. Dei­xem de plànyer el pas­sat, esti­guem expec­tants pel pre­sent incert i pla­ni­fi­quem d’una vegada el futur al marge de llui­tes estèrils que no interes­sen a ningú. Només així supera­rem amb escreix el 50%, i lla­vors, com deia en Vicent Andrés Estellés, lla­vors “ho podrem tot”.