El gran retorn d’en Lluís Muntada

Poques vegades la presentació d’un llibre ha estat tan multitudinària com ho va ser, dilluns de la setmana passada, la d’Els dies previs, el nou llibre de Lluís Muntada que arriba tretze anys després de L’elegància del número zero, novel·la que va guanyar el premi El Setè Cel. L’Auditori Josep Irla estava ple a vessar, de tal manera que els que no van arribar a temps o van arribar durant els minuts que alguns en diuen de cortesia, no només es van haver de quedar drets sinó, també, fora de la sala. Allà, sota una gran pantalla i amb els acords d’una música gairebé solemne, els dos editors de Llibres del Segle, Marta i Roger Costa-Pau, l’actriu Txell Faxedas, que va llegir i interpretar molt bé fragments dels contes, la presentadora Eva Vàzquez i el professor Lluís Muntada, l’autor, suposo que molt satisfet tot i que la seva proverbial manera de ser i mostrar-se no deixava veure com d’impressionat calia estar davant d’un èxit així.

Eva Vàzquez, la periodista presentadora, va escriure diumenge de la setmana passada en aquest diari un bellíssim text en relació amb Els dies previs. Una joia d’orfebreria a què em remeto. Va ser la base de la seva presentació. En Lluís invita a la solemnitat, va comentar algú, i sí, era solemne però també va ser una presentació intensa, preparada, que feia molt de goig. Després del que va escriure i exposar l’Eva, què pot dir algú com jo? El llibre es defensa sol, però l’Eva va fer venir ganes de llegir-lo a qui potser no en tenia. Coneixent en Lluís sé que l’ha treballat, el llibre, escrit i reescrit fins que algú l’hi deu haver hagut d’estirar de les mans. “Polir és la part més agraïda del procés”, assegura, i ho practica.

En Lluís és professor de filosofia i un gran lector. Els puc dir que és també un gran escriptor de diaris, un articulista de primera, que sempre et fa pensar. Escriu molt més que bé i se li nota com es treballa els articles en aquest diari, imprescindibles. Imaginin doncs el que ha fet amb els contes d’aquest llibre. En Lluís escriu lent. Va guanyar el Casero amb Espirals el 1988 i el Mercè Rodoreda el 2002 per Canvi d’agulles. I vam haver d’esperar vuit anys per a L’elegància del número zero, un llibre que mereix ser llegit, rellegit i recordat. L’Eva diu que en Lluís és un escriptor escriptor, o sigui que facin el favor de creure-se-la perquè sap de què parla. En Lluís és també un home reservat i el seu currículum al llibre, que podria ser molt allargat, ho demostra. És educat, tímid i formalment correcte, però els seus contes porten tota la mala llet sibil·lina que cal per mostrar-nos com és la vida.

Dilluns es va considerar un privilegiat de poder publicar un llibre de contes “en un ecosistema cultural escarransit com el nostre que incomprensiblement ja amb prou feines publica cap llibre de contes”. Va explicar que havia somniat que Albert Serra en volia fer una pel·lícula sense haver llegit el llibre, ni ell ni els guionistes ni cap dels actors, i que sortís com sortís. Seria això: aquests són uns contes que s’enfronten al procel·lós oceà de la vida i que per fer-ho s’enfilen en barques com les de la portada del llibre, fotografia de Fran Arnau. Va ser una gran presentació d’un gran llibre. Jo només els puc dir que l’han de comprar i, sobretot, l’han de llegir.