Al cap de 50 anys

L’any 1980, en el qual entra­rem, ens per­metrà de recor­dar l’any 1930, és a dir: cin­quanta anys jus­tos endar­rere.

Per a Cata­lu­nya, el fet deci­siu de l’any 1930 fou la reti­rada del gene­ral Primo de Rivera. (No tri­garíem ni deu anys a tenir un altre gene­ral al damunt.) Sem­pre m’ha sorprès saber que en començar el 1930 el gene­ral Primo de Rivera, que, tot i la situ­ació –alda­rulls, baixa de la pes­seta–, devia sen­tir-se fort en el poder, demanés a l’exèrcit i a la marina que es pro­nun­ci­es­sin sobre la seva con­tinuïtat. La res­posta li fou des­fa­vo­ra­ble, i el rei nomenà un nou cap de govern, ine­vi­ta­ble­ment un altre gene­ral: Beren­guer. El que és sig­ni­fi­ca­tiu és que Primo de Rivera no demanés el parer del poble, sinó l’opinió de l’exèrcit i la marina. Segu­ra­ment escar­men­tat, el gene­ral del 1936 no va voler córrer mai aquest risc.

El canvi de govern suposà un res­pir per als cata­lans, i dos homes que repre­sen­ta­ven, en parau­les de Rafael Tasis, el cata­la­nisme monàrquic –el comte de Güell i Joan Malu­quer i Vila­dot– van ser desig­nats, res­pec­ti­va­ment, alcalde i pre­si­dent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona.

L’altre fet nota­ble de fa cin­quanta anys és la visita que els intel·lec­tu­als de Madrid van fer a Bar­ce­lona; els havien con­vi­dats per agrair-los l’elogi i la defensa de la llen­gua cata­lana que els escrip­tors cas­te­llans van pre­sen­tar el 1924 a Primo de Rivera. Se celebrà un con­cert i un ban­quet de gala a l’hotel Ritz la nit del 23 de març, i van par­lar Jaume Serra Hun­ter, Giménez Caba­llero, Pedro Sáinz Rodríguez, Gre­go­rio Marañón, Fer­nando de los Ríos, Ángel Osso­rio y Gallardo, José Ortega y Gas­set, Ramon Menéndez Pidal i August Pi i Sunyer, que va donar les gràcies als visi­tants per la seva acti­tud.

Penso que pot­ser seria oportú, el març vinent, de com­me­mo­rar els cin­quanta anys d’aque­lla reunió, aquesta vegada amb un objec­tiu ben con­cret: dema­nar als més impor­tants escrip­tors, intel·lec­tu­als i acadèmics en llen­gua cas­te­llana que facin explícit el reco­nei­xe­ment que, d’idi­oma català, només n’hi ha un, amb les vari­ants pròpies del Prin­ci­pat, del País Valencià i de les Illes; de la mateixa manera que, d’idi­oma cas­tellà, també només n’hi ha un, amb les vari­ants cor­res­po­nents dins la península i a Amèrica.

Tindríem tres mesos per a pre­pa­rar aquesta decla­ració con­junta, i el 23 de març, que s’escaurà en diu­menge, es podrien reu­nir –a València o a Ciu­tat de Mallorca– repre­sen­tants dels escrip­tors en llen­gua cas­te­llana i repre­sen­tants dels escrip­tors del Prin­ci­pat, del País Valencià i de les Illes. Adreço el sug­ge­ri­ment als orga­nis­mes cul­tu­rals dels Països Cata­lans, per si cre­uen que aquesta ini­ci­a­tiva encaixa dins el seu pro­grama d’actu­ació.