L’art útil d’un geni

Dimarts es va tancar oficialment l’Any Domènech i Montaner, que durant dotze mesos ha sumat més de 250 activitats arreu del territori per homenatjar, i en algunes ocasions fins i tot descobrir, el gran llegat d’un home dotat de la gràcia i l’enginy artístic, la vocació política i l’amor cap a la seva terra, per destacar només tres camps on va deixar empremta. A Domènech i Montaner el vaig descobrir a l’escola gairebé d’esquitllada i amagat sota l’ombra d’un altre personatge coetani, Antoni Gaudí, que li havia manllevat la fama. El renom de Gaudí i la seva projecció internacional des d’una Barcelona que l’idolatra ha estat capaç de desdibuixar altres aportacions, tant o més significatives, d’un moviment artístic de país com és el modernisme i que mai no s’hauria d’encotillar a un únic nom. En tot cas, i buscant fer justícia, l’Any Domènech i Montaner s’ha esforçat per aprofundir en les múltiples facetes d’un home compromès amb Catalunya i obsessionat a fer un pas més enllà en la recerca d’un nou concepte artístic lligat a la utilitat. No només va fer edificis espectaculars, sinó que va treure el màxim profit de la bellesa. I si volen exemples pràctics, només cal que s’acostin al recinte modernista de l’hospital Sant Pau, una de les seves creacions estel·lars, i aixequin la vista per contemplar els sostres ben alts perquè pogués circular l’aire impregnat de malalties. O contemplin els colors de les parets, pensats per alleugerir dolors i penes, o els murs revestits de ceràmica per simplificar la neteja i la desinfecció. O admirin l’emplaçament de les finestres entre llit i llit perquè no faltés mai la llum als pacients. O passegin pels jardins dissenyats per trobar el repòs i la calma perduts. Concebut com un hospital de pobres que justifiqués la caritat dels més rics, el centre sanitari va esdevenir un referent de l’època i, encara avui, alguns d’aquells conceptes innovadors són perfectament aplicables. Si fóssim justos, la fi de la commemoració de l’Any Domènech i Montaner només tindria sentit si fos l’inici d’un homenatge continu.