Aigua, massa o gens

Som un país que funciona a batzegades. Que creu fermament que la reacció immediata és la millor resposta davant d’un contratemps i que, malgrat conèixer a fons les avantatges del concepte previsió, sovint el relega al calaix dels temes pendents. No cal ser un geni per adonar-se que ara tot son presses en els municipis catalans per aprovar al més aviat possible els plans d’inundabilitat després de l’anunci fet per la Generalitat que hi estarà a sobre. Els efectes terribles de la dana han agilitat el compliment d’una normativa que s’havia relaxat en el temps. I quin relaxament! Sis de cada deu poblacions en risc d’inundació no tenen a punt el pla, o bé perquè els ha caducat o bé perquè encara ni l’han redactat. Com a compensació i perquè quedi constància de la resposta dels consistoris, molts s’han dedicat aquests darrers dies a penjar a les xarxes socials la intensa feina de la brigada municipal per netejar els embornals i desguassos i deixar el pas net perquè en cas de pluja intensa l’aigua no trobi impediments per anar al clavegueram. Un manteniment que, com molts altres, hauria de ser periòdic per evitar mals majors. Ara toca, doncs, parlar de l’aigua per excés. Fa pocs mesos a Catalunya ens tocava fer-ho per dèficit. L’any passat arribàvem al sostre d’una sequera que havia començat el 2020, que havia deixat al mínim les reserves als pantans i que havia obligat tothom a conscienciar-se que l’aigua era un bé escàs. Van ser temps de restriccions i d’anuncis de grans infraestructures i inversions orientades a pal·liar els efectes d’una situació que segur que es repetirà més d’hora que tard. I per a la qual ja no servirà l’excusa tòpica que és un fenomen inusual, sorprenent i puntual que ningú no havia pogut pronosticar. Un cop superada l’emergència, però, amb els embassaments plens i les pluges generoses, recuperar els projectes per garantir un futur més preparat contra el canvi climàtic ja no sembla tan urgent, quan en realitat ho és més que mai. Mirada llarga, en diuen alguns.