Clients discriminats pels bancs

La Generalitat destinarà 6 milions d’euros durant quatre anys perquè més de la meitat dels municipis de Catalunya disposin d’uns serveis financers –i molt de mínims, dos cops al mes– que les entitats han deixat de prestar tancant oficines –i eliminant caixers automàtics, fet inexplicable– per sostenir un creixement de beneficis insostenible. Paradoxalment, fa mig segle, quan només s’anava al banc a cobrar la pensió o a pagar alguna lletra i la necessitat d’aquest servei era menor, les entitats financeres estaven més desplegades pel territori. Avui, en plena era digital, tenir un caixer a l’abast hauria de ser innegociable si es vol considerar que els bancs presten un servei públic. No és així, i les entitats discriminen els seus clients en funció del seu lloc de residència. No pot passar per alt que el sector bancari ha estat tractat esplèndidament a partir de la crisi financera de fa una dècada i mitja, incloent-hi un rescat milionari amb diner públic que només ha estat retornat en una part mínima. Les entitats s’han fusionat, han tancat oficines, han prejubilat plantilles pagant indemnitzacions suculentes, han reduït fins a extrems injustificables l’atenció personal a les oficines i gairebé han eliminat l’obra social. No tota la responsabilitat, però, ha de recaure en els bancs. Si han pogut aplicar tots els plans de retallades per incrementar beneficis sense ni la contrapartida de garantir un servei eficaç al client ha estat perquè l’Estat els ho ha permès. Un altre error estratègic va ser eliminar les caixes d’estalvis del mapa financer. En transformar-se en bancs i passar a ser empreses cotitzades, la gestió ha prioritzat l’accionista i el dividend per sobre del client impositor. Per tot plegat, no té justificació oposar-se a l’impost sobre els beneficis del sector.

Al país hi ha 503 municipis sense servei financer. És clar, només hi viuen 300.000 catalans i els bancs consideren que no els surt a compte. Per a aquests 300.000, disposar d’atenció financera dos cops al mes és del tot insuficient, però és més que res. Ara se n’ocupa la Generalitat, com abans ho han fet els ajuntaments, assumint els costos que implica la prestació d’aquest servei.