Els graons del temps

No recordo exactament si, en aquest trànsit de l’any, els científics han afegit un segon, o l’han suprimit. Em sembla que han “allargat” el temps un segon, per tal que els rellotges de precisió coincideixin amb el “rellotge” còsmic. Tot això té una importància decisiva de cara als càlculs que es fan en relació amb l’espai, i per tant en relació amb una colla d’activitats del nostre planeta, perquè mai com ara el nostre món no havia estat tan lligat a elements “exteriors”; no tan sols pel que fa a l’exploració espacial, sinó també a les fonts d’informació, comunicació, etc, que són els satèl·lits i d’altres recursos semblants.

Sempre s’ha parlat de la relativitat del temps, i cal acceptar-la com una realitat oposada a la inflexibilitat dels rellotges. Aquest segon de més o de menys no era pas, per als tècnics, una qüestió de més o de menys; també per a nosaltres un segon pot ésser crític. Un segon per a trobar una resposta o haver de callar; un segon per a trobar-se complicat en un accident o una baralla, o deslliurar-se’n; un segon per a arribar a temps, o no, de pujar en un autobús, de coincidir amb una persona determinada, de comprar aquell número de la rifa que “ja és l’últim”. La importància d’un segon, però, només la podem avaluar després; en general, “abans” de viure’l, un segon no té cap valor.

El temps és per a nosaltres una mena de serpentina contínua, o si voleu un pendís, un tobogan, un carril que no té juntes d’unió entre fragments, i això fa que la majoria de les vegades hi passem d’una manera tan llisa i tan ràpida. “La vida fuig i no es detura una hora”, escrivia Petrarca, i Guido de Verona concretava més el problema: “La campana del Temps només canta l’Ahir i el Demà”. És com un viatge en tren o automòbil: solem mirar endarrere o endavant. El més difícil és mirar paral·lelament on som. Si ho fem, si mirem allò que en aquell moment –que a cada moment– hi ha exactament al nostre costat, sentim una sensació de mareig.

Resulta que avui estrenem un any, més que no pas estrenar un dia. I crèiem que estrenàvem un dia, quan estrenàvem una hora… i quan estrenem una hora ens oblidem d’estrenar el segon.

Amb aquesta perspectiva del temps, no és estrany que ens sembli que el temps passa molt de pressa. No sé si és possible acostumar-se –i a més no sé si és aconsellable– d’avançar pel temps no pas com si fos el tobogan que dèiem, sinó com si fos una escala de graons prou diferenciats. No deixar-se relliscar pel temps, sinó trepitjar-lo a consciència. Trepitjar cada hora com un raïm madur, per tal de treure’n tot el suc.

Lluitar contra el pas insensible del temps és refusar l’anestèsia i arriscar-se que els peus que el trepitgen es converteixin en ales rejovenidores o esdevinguin ferides sempre obertes.