La brusa de la filadora

Quan ja no tenia dub­tes sobre la car­rera que estu­di­a­ria, un entre­banc burocràtic amb el tras­llat d’expe­di­ent de Girona a Bella­terra me’n va plan­te­jar un altre: havia arri­bat tan tard a fer la matrícula, que els grups d’art con­tem­po­rani, la meva pri­mera elecció, ja esta­ven tan­cats, i vaig haver de deci­dir allà mateix, ator­dida davant la fines­treta, si dei­xar un any en blanc o ins­criure’m a les assig­na­tu­res que que­da­ven lliu­res d’art modern. Aquesta és l’espe­ci­a­li­tat que ha aca­bat cons­tant al meu títol de lli­cen­ci­a­tura, però enlloc no s’hi diu que va ser pel record de la pro­fes­sora d’història de l’art de l’ins­ti­tut, que l’any que ens va por­tar a visi­tar el Prado va excla­mar, davant la fila­dora d’esquena del qua­dre de Velázquez: “Estic tan ena­mo­rada d’aquesta brusa!”, i tots vam mirar aque­lla cami­sola esco­tada i quasi trans­pa­rent que es bufava per efecte de la faixa que l’estre­nyia a la cin­tura, i la pell lle­tosa del cla­tell de la noia que dei­xava al des­co­bert, i rere l’ore­lla, la mica de bor­ris­sol flo­tant que se li esca­pava de la dia­dema. Si eres capaç de fixar-te en aquesta blan­cor i aquesta lleu­ge­resa on la pin­tura dei­xava de fer bonic i es posava a pen­sar, podies enten­dre no només Velázquez, sinó també Rothko, i fins i tot Bran­cusi quan va mode­lar un ocell com si fos la fulla d’un gani­vet. Feia temps que tenia ama­gat aquell record fins que m’ha revin­gut amb la lec­tura de Del natu­ral, de Martí Domínguez, que par­lant dels camells de Giotto, els fal­cons de Goz­zoli o les frui­tes de Cara­vag­gio, m’ha retor­nat aque­lla sen­sació ver­ti­gi­nosa de tocar el mis­teri de les coses perquè l’art hi ha posat abans el dit.