Als homes que escopiu pel carrer

Titulo aquest article “Als homes que escopiu pel carrer” i no pas “A les persones que escopiu pel carrer” a consciència perquè només em vull adreçar a ells, a l’univers masculí. Perquè fins a la data d’avui no m’he creuat cap dona que tingui el porc costum d’anar expandint els gèrmens de la seva mucositat per la via pública, més enllà del que es puguin escapolir quan alguna es moca. El darrer cas que han presenciat els meus ulls, fastigós a més no poder, ha estat el d’un conductor d’autobús que, com aquell qui res, ha abaixat la finestra del vehicle que pilotava i ha projectat un gargall que ha avançat cap a la carretera a la velocitat d’un míssil. No sé quin motiu fisiològic l’ha dut a llançar aquest projectil. Sé que no és ni el primer ni l’últim home que practica aquest costum que denota tanta mala educació. No fa tant vaig haver de marxar de la terrassa d’un bar perquè dos joves anaven intercanviant el llançament conscient de flegmes. Com una baralla de galls però en versió escopinades. Quan a sobre li afegeixen so gutural, millor no els explico com els obligaria a recollir la mercaderia, si estigués a les meves mans. Capítol a banda mereix el territori del futbol, on es poden arribar a presenciar autèntics festivals de l’escopinada. Si fos l’àrbitre, m’hi afegiria amb un ball de targetes vermelles, hi poden comptar. Que cada cop veig més canalla emulant aquests patrons i a mi, què volen que els digui, em treuen de polleguera. I els pares i entrenadors que ho toleren, més encara. També sé que ara pot sortir un exèrcit d’homes dient que ells, això, no ho fan, o que un dia van veure una dona que escopia. Potser és cert que els que esputen pel carrer són només uns pocs però fan tant i tant de fàstic que compten com a molts.