La independència de tots els poders
La credibilitat de la justícia i en particular del poder judicial a l’Estat espanyol fa massa temps que està sota sospita perquè es pugui presumir la seva pulcritud institucional i blindar la seva immunitat sense auditoria de cap mena. Hem normalitzat que la majoria de vocals del Consell General del Poder Judicial tinguin el mandat caducat fa cinc anys, hem normalitzat que no es compleixi la Constitució en aquest afer, hem normalitzat que el PP pugui bloquejar la renovació d’aquests i altres càrrecs de la judicatura senzillament per poder mantenir el seu control i influència política més enllà de les majories democràtiques emanades de les urnes, i hem normalitzat que el ‘lawfare’ pugui ser una eina per interferir en la política de les institucions de govern democràtiques. Moltes d’aquestes coses han passat els últims anys amb relació al procés sobiranista de Catalunya i amb relació a la repressió posterior al referèndum de l’1-O del 2017. Dir això en seu parlamentària, com acaba de fer la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, no és atemptar contra la independència judicial i la separació de poders, és simplement explicar el que està passant.
La separació de poders, efectivament, és un dels pilars fonamentals de la democràcia, com també ho és la premsa independent, el quart poder. I sí, cal defensar la independència d’aquests poders, de tots. No n’hi ha prou amb un. I el president del CGPJ, Vicente Guilarte, interfereix en el poder legislatiu quan promou i signa un comunicat de l’òrgan de govern de la justícia oposant-se a una llei d’amnistia que tramita el Congrés dels Diputats, o quan amenaça Míriam Nogueras per haver citat jutges del Suprem o l’Audiencia Nacional que han envaït el terreny de la política fent un ús de part de la llei i del Codi Penal amb diputats, parlaments i membres i càrrecs de l’executiu com a víctimes. Si de debò volen defensar la independència judicial i la separació de poders, haurien de començar per defensar la independència del Congrés per fer una llei d’amnistia, la del TC per avalar-ne o no la constitucionalitat i, ja posats, la independència de l’executiu català per decidir i aplicar la política educativa aprovada pel Parlament.